“L'escala de valors humana s'ha devaluat amb el temps”
Jacqueline Lorenzo considera que té una edat que encara es pot confessar, perquè va néixer el 1977 i arribà al si d'una família -pare, mare i quatre germans- que ha vingut a parar sencera a Mallorca, tret d'una germana que encara resideix a Santo Domingo. La darrera activitat laboral dominicana de Jacqueline fou associada a vendes d'una empressa immobiliària internacional, la Remax Metropolitan. Aleshores, els seus parents insistien que vingués a reunir-se amb ells a Mallorca, en un moment, a principi del 2000, en què el seu país passava per una gran crisi econòmica i política, que suposava una gran pujada de preus i de la delinqüència ("començaren a matar per qualsevol cosa, fins i tot per robar una moto"). Tot això la féu decidí a emprendre també l'aventura. Arribà el 2005, embarassada de 8 mesos, i deixà enrere l'home i l'únic fill que tenia, amb la idea de començar aquí una nova vida més endavant. Tanmateix, en arribar el moment, comprovaren que sovint l'amor de parella no resisteix les distàncies llargues.
“Un dia les dones serem majoria absoluta en el món”
Omaira Albarracín, que és fadrina i té un fill de vint-i-set anys que viu a Inca amb ella, va néixer el 1960 a Tuluá, ciutat de Valle del Cauca amb uns 200.000 habitants que gaudeixen del paisatge planer del llebeig colombià, on prolifera sobretot la canya de sucre, els guanys de la qual s'incrementen amb els que la indústria tèxtil, la pell i la ramaderia proporcionen a la regió. Ella va ser "la cuba" -malnom que al seu país rep el darrer fill de la ventrada- d'una família nombrosa, majoritàriament dedicada a la construcció, i molts dels integrants de la qual ja han desaparegut. Recorda el seu pare com un "tot- terreny" que tant feia de perruquer com arranjava la cúpula de l'església, buidava les osseres del cementeri o n'esculpia les làpides.Era un home que, d'ençà que ella era ben menuda, se l'enduia a cavall a la feina perquè fes el dinar amb les altres nines. Omaira i les seves germanes arribaren a preparar-se en educació bàsica i ella, anys després, aconseguí tenir una microempresa de xoriços dietètics i d'artesanies del vímet.
“No vaig sortir del meu país per fam”
Libaneza, que deu el seu exòtic nom al suggeriment d'una amiga de la mare quan ella va venir al món, el 1966, conviu amb un malloquí de Vilafranca gairebé des que el va conèixer, ara fa sis anys. Té dos fills de l'home anterior, de qui està divorciada. La mare, Dona Venezia, regenta una floristeria i el seu espòs disposa d'una botiga a Cotui, de manera que no vol venir a viure a Mallorca, perquè allà gaudeix d'un estatus social que hauria de deixar per començar de zero. A més a més, viu molt implicada amb els veïns i els amics dins una comunitat molt més afectiva i interactiva que la nostra. Libaneza recorda amb melangia el verd de les seves selves plenes de flors i, sobretot, l'alegria dels dominicans. Afirma que no havia sentit mai la paraula depressió fins que va venir a viure a Europa. Aleshores havia estudiat perruqueria i Orientació Escolar, una carrera de la qual li homologaren aquí una part amb una sèrie de crèdits de la llicenciatura de Pedagogia.
“A Colòmbia tothom et tracta com si fossis un príncep”
Marta Sierra (1976) és casada amb un colombià, té un fill de quinze anys i és copropietària d'una oficina d'enviaments de Palma. Deixà a Colòmbia mare viva, cinc germans (una altra viu a Austràlia) i catorze nebots. El pare, mort fa dos anys, tota la vida va fer feina en allò que a Colòmbia en diuen una "empresa de greixos", que produeix des d'oli de gira-sol i oliva fins a sabons i altres productes derivats del greix.
“Quan surts del teu país acabes pensant d'una altra manera”
Va néixer, el 1971, a Cali -una de les ciutats més importants de Colòmbia-, en una família nombrosa, no gaire desofegada, en la qual els sis germans treballaven allà on podien, normalment en empreses de telefonia mòbil o fent de comercials. Allà, tret del menjar, la vida resulta molt cara si es té en compte que un ample espectre de colombians guanyen mensualment uns 620 mil pesos -250 euros-, que és el mateix que han de pagar de lloguer per un habitatge. Així, han de sobreviure sense cap casta de subsidis per a transports ni per a salut, és a dir, s'han de pagar una assegurança privada per la qual, a més, estan molt mal atesos. Allò que enyora més és la família i la manera de ser de la seva gent, que és molt propera; tot i això, no té res a dir dels d'aquí, que "al principi es mostren distants, però, després d'haver-te conegut, et són molt fidels". L' any 2000 sorgí la idea de venir a Mallorca.
Fabiola Inchausty: “La qualitat més valuosa de les persones és la sinceritat”
Arribà a Mallorca el 2003, quan tenia 12 anys, des de Nuestra Señora de La Paz, una de les ciutats -juntament amb El Alto- més poblades de Bolívia i a més altitud del món -uns 3.600 metres-. Al principi, el seu pare, que és comptable, havia vingut a Mallorca tot sol, per temptejar-hi la sort, i li havia anat bé. Així que la seva dona -professora de Primària- i dues germanes se sumaren poc després a l'expedició, igual que un cosí i dos oncles, que ara també formen part de la societat mallorquina. Fabiola enyora especialment els seus padrins vells i els paisatges on va néixer, però reconeix que l'intens fred dels hiverns bolivians -entre els 4 i els 8 sota zero durant les nits- inclina la balança, quant a preferència, a favor de Mallorca. En arribar, li resultà xocant la quantitat de paraulotes que es fan servir aquí i la minsa cortesia de la gent al carrer i a l'escola, perquè aquests aspectes es valoren molt a Bolívia, com també la moralitat col·lectiva.
“Tenim una llengua romànica amb les mateixes arrels”
Nasqué fa 31 anys a Ploiesti, ciutat d'uns 250.000 habitants, a 60 quilòmetres al nord de Bucarest, coneguda amb el malnom de "capital de l'or negre" a causa de les refineries petrolíferes. Tota la seva família directa viu a Madrid: el pare, que és enginyer; la mare, pirotècnica; hi té també una germana estudiant i una altra que és advocada. Ella diu que es tracta d'una família normal, que sovint enyora la terra de les planeres romaneses, a prop dels Alps de Transilvània, amb les seves prades verdes i esponeroses, on tots ells varen passar la infància i créixer. Abans d'acabar els estudis universitaris va fer feina en una empresa de vaixells de creuer i en un dels viatges va conèixer Xavier, el mallorquí que la dugué fa quatre anys a l'Illa i amb qui ha engendrat Andrei, que ara té quasi set mesos. Poc després d'arribar es va fer monitora de pilates. Actualment vol tenir una carrera professional i per això estudia turisme a la UNED. Li agrada molt la música i el cinema, sobretot els films inspirats en fets reals.
“Sense sentir amor, la nostra existència seria molt buida”
Valparaíso és una ciutat d'uns 300.000 habitants al litoral central de Xile, ubicada en una badia envoltada de turons on, a causa dels pronunciats pendents -que fan impossible que hi transitin els serveis públics de transport-, s'hi troben diversos ascensors per comunicar amb la part alta de la ciutat. Allà, el 1981, hi va néixer Mónica Mavlicheck, filla d'un protèsic dental i d'una professora. Ella recorda amb melangia quan de nina jugava a fer volar estels amb el seu únic germà, a qui actualment li costeja la carrera d'enginyeria mecànica. Abans de venir, Mónica era professora de bàsica, com la mare, i al mateix temps complementava el sou fent de cambrera en una cafeteria, a la cuina de la qual va conèixer un compatriota que l'enamorà. Dos anys més tard, ell vingué a viure a Mallorca i Mònica, a 23 anys, completament enamorada, poc temps després li anà al darrere, sense sospitar que aquell amor aviat es trencaria i que tornaria a omplir el seu cor amb un al·lot binissalemer amb qui viu des d'aleshores en una finca rural d'Algaida.
“Els doblers no són importants, però sí necessaris”
Va néixer el 1974 a la ciutat de Salta. Amb uns 500.000 habitants, es troba a 1.187 metres sobre el nivell de la mar, al nord-oest del país. De ben jove ja era molt afeccionada a la dansa. Als vint anys es casà amb un ballarí i partí cap a Buenos Aires. Deixà enrere mare, dos germans i una germana. A la capital treballava de martillera (taxadora de béns immobles), però sense deixar de dedicar-se al ball com un entreteniment, els caps de setmana, amb Quique, el seu marit -amb qui sempre ha format parella artística. Uns anys després, l'home rebé una oferta des de les Canàries i se n'hi anà tot sol. Un any més tard, el 2001, ella també s'hi va traslladar. Després d'anar i venir fent temporades de sis mesos, retornant al seu país per renovar els visats, vingueren a parar a Mallorca. Aleshores ella s'enamorà totalment de l'illa i digué al seu espòs que volia viure aquí, perquè "aquest lloc és diferent de tot allò que jo havia vist, i mira que hem viatjat per molts d'indrets!".
“Al meu país, no necessites tant com a Europa per realitzar-te”
Neix el 1981 a Los Olivos, al nord de la ciutat i a la vorera del Río de la Plata, un barri de cases baixes i xalets, amb espais verds, que contrasta amb les zones urbanes més desenvolupades de Buenos Aires, on abunden el ciment, les autopistes i els cotxes. El pare i la mare, que són enginyers, i un dels germans viuen a la capital, mentre que l'altre germà resideix a Benidorm. La seva referència musical és Quioque Sinesi, un dels guitarristes més importants del seu país, pel fet de tenir un estil inconfusible a l'hora d'incorporar-hi elements del jazz, el tango i el folklore però, sobretot, perquè és de la cultura de la improvisació, i amb això ella hi té una especial sintonia. Cal pensar que balla contact improvisació i que, precisament, impulsà l'inici d'aquest estil a Palma. Ara, en fa classe a Espai R i organitza jams en què la improvisació és la disciplina principal.
“Dins la cultura japonesa, és essencial no molestar els altres”
Yuki Hamada va néixer a Sapporo, capital, amb uns dos milions d'habitants, de la prefectura de Hokkaido, productora de cervesa, fideus ramen i precursora del Festival anual del gel i de la neu, el Yuki Matsuri, que és quan la ciutat s'omple d'escultures de glaç, gràcies a temperatures que a l'hivern arriben als 10 o als 15 graus sota zero i a abundoses nevades que es perllonguen més de cent dies. El pare, mort fa tres anys, tenia una companyia comercial que ara presideix el seu únic germà, mentre que la mare treballa en acció social per compte de l'Estat. Yuki, que estudià ciències polítiques, és productora de films publicitaris i el seu home, Tomeu, és mallorquí de l'Arenal. El va conèixer a Irlanda després de viatjar per mig món (França, Holanda, Singapur, Tailàndia, Turquia, entre d'altres) rodant anuncis. Finalment, fa tres anys, vingué a Mallorca a viure amb ell. Tomeu és professor de cinematografia i treballa com a cap de producció de Palma Pictures. Quines diferències heu notat entre societats tan allunyades com ara l'oriental i l'occidental?
“Estic ben convençuda que vull viure la maternitat”
La seva mare és psicoorientadora escolar i el pare, llicenciat en matemàtiques, però es dedica al comerç. Laura Juliana es llicencià en ciències empresarials i a vint anys partí tota sola cap a Mèxic per fer feina en una empresa de manufactures, abans de traslladar-se durant un temps als EUA per aprendre anglès. Llavors viatjà cap a França, prop de Versalles, per fer un màster d'economia. Allà va fer amistat amb una parella, ella colombiana i ell mallorquí, els quals decidiren casar-se a Mallorca. La convidaren a noces i ella ho acceptà. Va ser quan va conèixer qui seria el seu home, Simó, nascut a Son Vent d'Establiments -on Chopin i George Sand recalaren durant uns dies l'hivern de 1838-1839- i tot allò motivà, el 2009, la seva vinguda definitiva a Mallorca. Li agrada la música, sobretot la salsa i la cançó francesa, llegeix Saramago i García Márquez, preferentment. Ara per ara, a trenta-dos anys, treballa a Palma, a l'àrea d'educació de l'Asamblea de Colaboración por la Paz, una ONG laica, independent, que realitza arreu del món tasques de cooperació en el desenvolupament, en ajut humanitari i en acció social.
“En cap de setmana, Palma sembla una ciutat fantasma”
Té orígens mallorquins perquè el seu padrí andritxol, per part de mare, havia emigrat a Bordeus a principis del segle XX. Però aquell home no hi va poder treballar gaire temps seguit, en aquella primera etapa, perquè quan tenia devuit anys el reclutaren des d'Espanya per anar a lluitar a la guerra del Marroc.
“Jo pensava que els matrimonis eren per a tota la vida”
La seva mare és mestressa de casa i brodadora de vestits de novia; el pare era comptable i va morir fa sis anys. Anilú vingué al món el 1976, estudià farmacologia clínica i treballà en el llançament de la Viagra al Perú. Al mateix temps que feia de visitadora mèdica, estudiava Relacions Industrials a la universitat, però no li bastaven els doblers i, com que volia formar-se més i tenia curiositat per saber el que hi ha pel món, el 1999 decidí sortir del país i venir a Mallorca per matricular-se a la UIB, perquè aquí hi tenia un contacte que l'havia informada sobre allò que es pot fer en aquesta institució. Així que vingué a l'Illa i li passaren moltes coses en pocs anys: va tenir diverses feines, es casà, es divorcià i, finalment, s'estabilitzà professionalment a l'empresa audiovisual del Grup Serra. Vinguéreu tota sola, sense haver volat mai ni haver sortir del vostre país. Tinguéreu por?No, perquè tenia aquí una tia monja, del Verbum Dei, que va viure vint anys a Mallorca i va ser ella qui em donà a conèixer l'Illa.
“Tenc amigues a qui els homes apallissaven i ho acceptaven”
Lilia Jiménez té 33 anys i prové de la terra on el centre de les reunions és la cervesa, la taquiña, que és pròpia de Cochabamba i que competeix amb la cervesa Paceña, pròpia de La Paz. Però això per a les classes mitjanes-altes, perquè allà els més pobres prenen chicha, que és una beguda fermentada de blat de les Índies. Ve d'una terra que es troba a més de 2.700 metres d'altura, envoltada de muntanyes amb neus eternals, on hi ha molta gent que mai no ha vist la mar, envoltada de planures de camps fèrtils que han propiciat una pròspera agricultura a la regió. Precisament, la família de Lilia, que és la gran de nou germans, ara sobreviu gràcies al fet que ella ha arribat a poder comprar terrenys agrícoles a prop de Cochabamba, on la mare, que té una seixantena d'anys, cultiva els productes de la terra per alimentar la família. El pare, que treballava en una mina, ara pateix silicosi i poca cosa pot fer per surar l'economia de la casa.
“La nova tecnologia permet arribar a la porta de les cases”
Rafel creu en allò que fa. Està il·lusionat amb la cooperativa Econura i veu amb interès l'experiència d'Aforavila, un portal que permet adquirir productes ecològics via internet. Com i quan vàreu emprendre aquesta activitat?Teníem en propietat el lloc de Turmaden d'es Capità, que es va tancar. Vaig veure que sense activitat agrícola no hi pot haver conservació i vaig començar a posar un altre cop en marxa la granja. Feim agricultura ecològica i també m'he plantejat l'activitat d'agroturisme, però hi ha molts d'entrebancs a nivell burocràtic. Tenc clar el tipus de producte que vull ofertar: agroecoturisme, amb una gestió que sigui emissions CO2 zero.
Bàrbars a les portes
Francis Fukuyama passarà a la història com el profeta fallit del final de l'ídem. En el seu diagnòstic de la globalització hi ha no poques coses aprofitables per entendre-la i afrontar-la, però també molts auguris no acomplerts que mostren la vana il·lusió que...
El drama de Lampedusa
Una barcassa amb més de 300 immigrants procedents de Líbia bolcà ahir a la matinada en aigües de la Mediterrània, a 70 km al sud de l'illa italiana de Lampedusa. Hores després, ja de dia, desenes de cadàvers, entre ells alguns al·lots, varen ser albirats per la Guàrdia de Finances italiana. Es calcula que fins a 130 persones podrien haver perdut la vida en el naufragi.
Educar no és ensinistrar
En una societat desenvolupada, ens podem trobar amb un quadre semblant a aquest: alumnes que no tenen cap necessitat que els obligui a esforçar-se, que des del seu naixement han après a fer el que més els satisfeia, allò que més els agradava i han dedicat tot el...
Educar sense presses
El curs dels temps ha concedit a la immediatesa un rol predominant. Avui dia, sembla que tots estam ansiosos per tal d'aconseguir tan aviat com sigui possible aquelles fites que ens marcam, sense esperar, talment la paciència fos una virtut en perill d'extinció. L'estrès ha passat de ser un vocable usat esporàdicament a convertir-se en un element quotidià en la vida de molta gent.
“Ens trobam en un punt saturadíssim d'informació”
Prové d'Espergaerde, prop del castell de Hamlet, al punt danès més proper de Suècia, d'una zona distingida d'estiueig, i arribà a Mallorca fa devuit anys amb la seva filla de vuit mesos, nascuda a Alemanya. Es resisteix a revelar la data de naixement, "però per l'edat de la meva filla ja t'ho pots imaginar", de manera que aquest cronista li n'adjudica una quarantena curta, si hi arriba. És experta en màrqueting, parla cinc llengües i es dedica, preferentment, a la comunicació mitjançant les noves tecnologies. Fa tasques de direcció i producció i també és presentadora de televisió. Tenia un programa en alemany i col·laborà amb Temporada alta, un espai d'actualitat en el qual apareixien personatges famosos vinculats amb Mallorca, a IB3 TV. I ara dirigeix Teleweb, cadena audiovisual per internet que ofereix notícies, esdeveniments, cultura gastronòmica i productes i festes populars de les Illes en català, alemany, anglès i castellà. Això li ocupa gairebé tot el temps i, per tant, poques vegades té ocasió d'anar al seu país. La filla, en canvi, que parla el català de Mallorca com una mallorquina més, a partir de setembre anirà a estudiar a Dinamarca, cosa que "per a ella és com anar a l'estranger".
“Una terra sense arbres és com una planta sense flors”
Son Alegre va ser una vaqueria i anava pel camí de ser una urbanització de gran impacte. Ara, gràcies a Miquel Manresa, és un verger de cultius ecològics.
La festa de la paraula electrònica
"L'entrada en la segona dècada del segle XXI revela un escenari apassionant. L'hegemonia de la paraula impresa es comença a erosionar i fa lloc a altres paraules antigues i novíssimes. Assistim al renaixement d'una oralitat plural i, al mateix temps, la irrupció de la paraula electrònica altera la manera de crear, publicar i distribuir literatura".
Optimisme prudent
El consens al voltant de la consideració de la pena de mort com a violació greu dels Drets Humans -la més greu, diu Amnistia- és creixent arreu del món. S'ha de saludar amb prudent optimisme que la tendència marqui una clara evolució a la baixa: cada vegada...
Cap a l'abolició de la pena de mort?
L'abolició de la pena de mort és una tendència que va augmentar durant l'any 2010, segons l'informe anual sobre l'aplicació de la pena capital al món, difós a Londres per Amnistia Internacional (AI). "En finalitzar el 2010, no podia ser més evident la tendència mundial cap a l'abolició", indica AI, que recorda que a mitjan de la decada dels 90 un total de 40 països practicaven execucions, davant els 23 que van executar reus el 2010. Malgrat tot, la xifra de l'any passat és un petit increment respecte de les de 2009, quan es va aplicar la pena capital a 19 països -la xifra més baixa registrada fins la data per AI-, però la tendència també es reflecteix en el fet que ha augmentat el nombre de països abolicionistes. Els estats que han deixat d'aplicar la pena de mort per llei o per establir una moratòria "ha augmentat considerablement en l'últim decenni i ha passat dels 108 de 2001 als 139 d'aquests últims anys", d'acord amb les xifres d'aquesta organització.
El català, llengua d'acolliment
Una de les tasques que té el Govern i la societat de les Illes Balears és la de la integració dels nouvinguts. La integració a qualsevol país no colonitzat i democràtic es realitza intentant eliminar les diferències entre les persones que han arribat i les que viuen al...
El fracàs dels alumnes immigrants
Un dels grans canvis que han viscut els centres educatius de les Illes Balears aquests darrers anys ha estat l'arribada d'alumnes procedents de diversos indrets del planeta. Si l'any 1992, a les Balears hi havia 1.417 alumnes d'origen estranger, l'any 2010 aquesta xifra ja se situà entorn dels 28.000 estudiants. No debades, i tal com indiquen les dades del Ministeri d'Educació, la comunitat balear és una de les que més proporció d'escolars nouvinguts té a les aules, en concret, 14 de cada 100 matriculats són d'origen immigrant a les Illes.
“Hem d'intentar tractar els altres tal com ens agradaria que ens tractassin a nosaltres”
Sally Luxmoore va néixer el 1965 a Suffolk, que és un comtat format per terres baixenques al nord-est de Londres, on només destaca l'alçada de suaus turons que tenen molt bona terra per als cultius. El seu pare era director de vendes i la seva mare, una de les quatre infermeres que hi havia a la família, circumstància que influí poderosament en les seves aspiracions professionals. Sally es casà a devuit anys sense sospitar que sis mesos després, esperant ella un fill, el seu home moriria sobtadament d'una hemorràgia cerebral. El seu món s'enfonsà, però tot d'una es posà a fer feina d'auxiliar d'infermeria a l'hospital on treballava la mare i allà adquirí una definitiva addicció a la tasca sanitària, però anant molt més enllà dels aspectes purament tècnics. Així, es proposà perfeccionar-se en atenció psicològica del pacient. Fundà l'Angels Nursing and Babysitting Agency, entitat dedicada a assistir parts, a atendre infants i també malalts en fase terminal. Enamorada de Mallorca en una anterior visita turística, el 2002 decidí venir a viure a l'Illa, on continua realitzant les seves activitats sanitàries, preferentment entre residents estrangers.
Vigilant la radiació de tota la Terra
Des de fa dues setmanes, el món científic observa amb màxim interès el desplaçament de la radiació procedent de la central nuclear japonesa de Fukushima, les partícules de la qual ja han arribat a Islàndia, de camí cap a l'Europa continental.
L'aigua de mar de Fukushima ja està contaminada per la radiació nuclear
Les conseqüències del desatre nuclear de la central japonesa de Fukushima s'agreugen i s'estenen dia rere dia. L'Agència de Seguretat Nuclear del Japó va informar ahir que s'ha detectat una concentració de iode radioactiu 1.250 vegades superior al límit legal en aigües marines properes a la planta; mentrestant, continuen les tasques per intentar refrigerar i contenir les fuites en els reactors, sobretot al reactor 3.
“Per mi, la pagesia és una cultura i una forma de vida”
No és fàcil viure del camp. Jaume Pocoví Carbonell, a 23 anys, ho ha aconseguit. No li fa por la feina i, a més, veu les coses amb optimisme. Què feis en l'agricultura, Jaume?Em dedic als fruits secs, faig garba d'avena i venc llenya. També tenc xots. Feis feina a ca vostra?Sí, mon pare és ramader. Té ovelles i només es dedica a les ovelles. Quines finques duis?Duim Son Muntaner, Ca n'Arbona, Can Barrera i moltes altres terres. Quasi tot són finques situades entre Marratxí i Bunyola.Es pot viure del camp?Evidentment, si t'adaptes al que hi ha. Amb pocs recursos, vius. Com aquell qui diu, amb un xorrac i una destral et pots defensar.
Al nostre abast
El psiquiatra Victor Frankl, supervivent dels camps d'extermini nazis, va escriure que l'home és l'ésser que ha inventat les cambres de gas, però també qui hi ha entrat amb el cap alt i amb un parenostre o la Xemà Israel als llavis. Per Frankl, el tret més radical de la...
Al Japó no estan sols
Quasi quinze dies després del desastre natural que ha deixat milers de persones sense llar al Japó, una onada de solidaritat recorre el món sencer, es canalitza a través d'internet i arriba també de països tradicionalment enemistats. Almenys 9.199 persones van morir i 14.000 més han desaparegut pel sisme de 9 graus Richter i el tsunami, encara més devastador, que va escombrar del mapa pobles sencers del nord-est del Japó. A més, gairebé 400.000 persones viuen ara mateix en refugis temporals.
Educació emocional
No és que l'educació emocional s'hagi posat de moda; aquest tipus d'educació ha existit sempre, però moltes vegades la persona que educava les emocions, fos pare, mare o mestra, ni se n'adonava: ho feia de manera intuïtiva, pertanyia al currículum ocult. Educava...
L'arma de les emocions
Una de les prioritats que més costat fan a l'adolescència és la necessitat de tenir amics. D'aquesta manera, poder sentir-se membre i part influent d'una colla permet a la gent que té aquestes edats esquivar una de les grans amenaces d'aquesta transició: la soledat. Una vegada que han entrat dins la pubertat, és força habitual trobar-hi actituds predisposades a voler distanciar-se de la protecció que durant tota l'etapa de la infantesa han exercit els pares sobre els fills.
“Els bolivians són més senzills que els mallorquins”
Ramona Molina és una dona de poques paraules que va néixer el 1959 a Santa Cruz de la Sierra, que és la ciutat més gran i poblada de Bolívia i la capital econòmica i industrial d'aquelles contrades, amb una població de quasi dos milions d'habitants. Allà viuen dels hidrocarburs i la construcció, bàsicament, i gaudeixen de l'aeroport més important del país, i això els fa receptors de fires i inversions internacionals, en un decorat urbà que inclou grans cadenes comercials, clíniques privades, centres de moda. Es tracta d'un indret que, a més a més, té la fama de preservar la millor gastronomia i les universitats més selectes de Bolívia. Ramona arribà a Mallorca fa cinc anys, separada del seu home i amb dos fills de trenta-dos i vint-i-sis anys, que ara viuen aquí amb ella. Ell treballa en la construcció de manera esporàdica, mentre que la seva filla es dedica a l'atenció de persones majors. Allò més important per aquesta família és poder estar plegats i la seva il·lusió és retornar a la seva terra en una situació econòmica favorable.
“No hi ha cap oliva com la mallorquina”
Pep Vicenç i Àngel Pérez, amb el seu germà Manuel i son pare, estan al capdavant de Conserves Es Pinaret, de Marratxí.
Evitar la farmaciola electrònica?
La xarxa s'ha identificat com el principal canal de venda i proliferació dels medicaments falsificats. Això es fonamenta en diversos factors, però entre els cabdals hi hem de veure l'anonimat que sovint du inserit el mitjà digital. Se n'aprofita el consumidor, que pot adquirir suposats fàrmacs de manera directa, sense passar per cap establiment tradicional i, per tant, eludint els estrictes controls preceptius. També hi ha l'anonimat, però, de qui es lucra a partir d'una pràctica il·lícita i que, a més, pot tenir efectes nocius en la salut de la gent.
Canvis, no recanvis
L'antropòleg Gustau Nerín, un català resident a Guinea Equatorial, acaba de publicar el llibre Blanc bo busca negre pobre (ed. La Campana), en què fa una crítica descarnada, políticament incorrecta, àcida, sense concessions al bonisme, de l'ajuda oficial al desenvolupament i...
Manca atenció als joves per eradicar la pobresa
La comunitat internacional hauria de redoblar l'atenció i la inversió en polítiques adreçades als adolescents si volgués trencar el cercle de la pobresa, particularment als països menys desenvolupats, que tenen una població molt jove. Aquesta és una de les conclusions del darrer informe Estat mundial de la infantesa el 2010, elaborat per Unicef, presentat aquest mes i que se centra en la situació dels 1.200 milions de joves al món que tenen entre 10 i 19 anys. Segons explica l'organisme de l'ONU, els països han de començar a dedicar a l'adolescència la mateixa atenció que han posat en la infantesa les darreres dues dècades i que ha permès notables avenços en la lluita contra la mortalitat infantil i l'escolarització primària, entre altres indicadors. L'índex mundial de mortalitat de menors de 5 anys s'ha reduït un 33% en els darrers 20 anys i s'ha aconseguit que l'assistència escolar primària de les al·lotes estigui gairebé alhora de la dels seus companys masculins, destaca l'informe. En contrast, els avenços en aquestes mateixes matèries en relació amb l'adolescència "han estat menors" i l'estudi assenyala que més de 70 milions de joves en edat de cursar els primers anys d'Educació Secundària no assisteixen a classe, una situació encara pitjor en el cas de les joves.
- S’han mort el Papa Francesc, el reformador de l’Església catòlica
- Bleda Runner, el distòpic muntatge audiovisual de Raphel Pherrer que parla de la situació de massificació turística que viu Mallorca
- Entitats de Maria de la Salut presenten manifest contra el projecte de megaparc fotovoltaic
- dBalears, Ona Mediterrània, VIDA i L’ESTEL conviden tothom a celebrar la Diada de Sant Jordi a la plaça de Cort de Palma
- El Pi, altres partits locals i independents preparen «una gran coalició mallorquinista» en vistes a les properes eleccions