Bàrbars a les portes

Francis Fukuyama passarà a la història com el profeta fallit del final de l'ídem. En el seu diagnòstic de la globalització hi ha no poques coses aprofitables per entendre-la i afrontar-la, però també molts auguris no acomplerts que mostren la vana il·lusió que ha caracteritzat l'optimisme històric del liberalisme de final del segon mil·lenni. Com la hipòtesi segons la qual en l'aldea global consolidada i arcàdica ja no hi haurà "bàrbars a les portes", perquè tota la diversitat quedarà integrada i assumida.

La història interminable, que és la història realment existent, s'ha encarregat de tirar per terra aquest vaticini en poc més d'una dècada. En els inicis del tan somiat segle XXI, ens torna a passar el mateix que als romans: quan descobrim que tenim els bàrbars a les portes (ara es diuen Lampedusa, Calamocarro, Río Bravo), ens adonam, aterrits, que ja fa temps que en tenim molts més que premen des de dintre. El que passa aquests dies a Lampedusa és molt cridaner, però no hauríem d'oblidar que abans d'una intrusió massiva a una frontera exterior hi va haver els episodis de la perifèria de París del novembre de 2005.

La incertesa pels temps que vénen suscita reaccions violentes -Berlusconi n'és la versió institucional més reeixida- i discursos d'un bonisme tan ingenu com inútil. Enmig, hi ha l'exploració lúcida i valenta dels camins practicables, que no comportin ni la fugida del realisme polític ni la claudicació de la dignitat. Aquests camins són estrets, tortuosos, complexos, perillosos. Però són els únics que ens poden portar a uns horitzons solidaris.