“Els bolivians són més senzills que els mallorquins”

Ramona Molina és una dona de poques paraules que va néixer el 1959 a Santa Cruz de la Sierra, que és la ciutat més gran i poblada de Bolívia i la capital econòmica i industrial d'aquelles contrades, amb una població de quasi dos milions d'habitants. Allà viuen dels hidrocarburs i la construcció, bàsicament, i gaudeixen de l'aeroport més important del país, i això els fa receptors de fires i inversions internacionals, en un decorat urbà que inclou grans cadenes comercials, clíniques privades, centres de moda. Es tracta d'un indret que, a més a més, té la fama de preservar la millor gastronomia i les universitats més selectes de Bolívia.

Ramona arribà a Mallorca fa cinc anys, separada del seu home i amb dos fills de trenta-dos i vint-i-sis anys, que ara viuen aquí amb ella. Ell treballa en la construcció de manera esporàdica, mentre que la seva filla es dedica a l'atenció de persones majors. Allò més important per aquesta família és poder estar plegats i la seva il·lusió és retornar a la seva terra en una situació econòmica favorable.

Què fèieu abans de venir a Mallorca?
Treballava en restaurants, feia de cuinera, cuina de Bolívia. Hi ha molts de plats, a la meva terra, però el més conegut que servíem al restaurant era el picante de pollo, que és com un estofat amb salsa i patates, coent, naturalment.

On havíeu après a cuinar?
De ma mare, la meva padrina; però he de dir que no hi vaig començar directament de cuinera, sinó d'ajudant de cuina, però ja sabia fer coses. I al restaurant es feien els mateixos plats que nosaltres fèiem a casa. Allà, als restaurants, es fa el mateix que a les famílies, així que no em va costar gaire aprendre l'ofici.

Les receptes bolivianes són gaire diferents de les mallorquines?
Jo crec que és més o menys el mateix, però amb diferents noms. Hi ha moltes de receptes ben semblants, totes fetes amb sofregits; i l'estofat, que allà anomenam asado en olla, es fa com aquí, amb la mateixa carn, de vedella, i més o manco s'elabora de la mateixa manera, amb patates i també verdures.

Quan arribàreu, què passà?
Record que vàrem ser molt ben acollits pels senyors d'aquí, que són de Búger, que és on vaig anar directament, perquè la meva filla ja hi feia feina. Els seus senyors ens deixaren els doblers perquè jo pogués viatjar fins a Mallorca.

Quina impressió us causà la gent de Búger i la de l'Illa en general?
Aquí la gent és molt acollidora i , a més a més, vaig tenir la sort de trobar bones persones, que sempre m'han tractat bé. He tingut molta sort. I don gràcies a Déu per això.

Els mallorquins ens assemblam gens als bolivians?
No gaire. Els bolivians són més senzills, més humils que els mallorquins, no sé com dir-vos-ho, més del poble. Nosaltres ens veim així.

I després de la vostra estada a Búger, què va succeir?
Vaig anar a parar a Palma, perquè hi havia una ocupació per a mi i, d'aquesta manera, la meva filla i jo poguérem estar plegades. I la ciutat em va agradar tant com Búger. En els dos indrets he estat còmoda, sempre cuidant de gent gran.

Què s'aprèn d'això d'estar amb homes i dones que viuen l'etapa final de la vida?
Sobretot he après a tractar-los amb molt d'afecte, perquè ho han de menester; pens que els manca això, quan se senten molt grans.

A Bolívia, les famílies tenen cura dels padrins?
Sí, allà els fills ens ocupam dels pares, dels padrins. És el costum. Si no ho féssim, ens sentiríem malament.

Considerau que al vostre país hi ha més principis morals que aquí? La gent és més religiosa?
No us ho sé dir, això, però jo crec que dins l'entorn familiar allà som més afectuosos entre nosaltres, ens sentim més units, i aquí he vist que en algunes famílies això no passa.

Què va malament en el món, amb tant de desastre?
No sé què en podria dir, d'això...

Què va significar, a la vostra vida, el fet de ser mare, de donar vida a un ésser nou?
Els meus fills ho són tot per mi, d'això no n'hi ha dubte; ser mare ha estat per mi allò més gran i bell, poder tenir els meus fills i estar amb ells. Potser perquè a casa estàvem acostumats a ser molts, érem vuit germanes, però ara només som sis, perquè les grans han mort.

Què us ensenyaren els vostres pares com a fonaments per a la vostra educació i com ho heutransmès als vostres fills?
M'ensenyaren a respectar la gent i a nosaltres mateixos, també a ser afectuosos, a ajudar-nos, i això és el que jo faig amb la meva filla, que també ho fa: ajudar la família d'allà. I he transmès això a tots els meus fills.