“Tenc amigues a qui els homes apallissaven i ho acceptaven”

Lilia Jiménez té 33 anys i prové de la terra on el centre de les reunions és la cervesa, la taquiña, que és pròpia de Cochabamba i que competeix amb la cervesa Paceña, pròpia de La Paz. Però això per a les classes mitjanes-altes, perquè allà els més pobres prenen chicha, que és una beguda fermentada de blat de les Índies. Ve d'una terra que es troba a més de 2.700 metres d'altura, envoltada de muntanyes amb neus eternals, on hi ha molta gent que mai no ha vist la mar, envoltada de planures de camps fèrtils que han propiciat una pròspera agricultura a la regió. Precisament, la família de Lilia, que és la gran de nou germans, ara sobreviu gràcies al fet que ella ha arribat a poder comprar terrenys agrícoles a prop de Cochabamba, on la mare, que té una seixantena d'anys, cultiva els productes de la terra per alimentar la família.

El pare, que treballava en una mina, ara pateix silicosi i poca cosa pot fer per surar l'economia de la casa. Lilia, a setze anys, se n'anà a Buenos Aires perquè no tenien doblers ni per comprar llet, així que partí tota sola, molt espantada, però aviat trobà feina amb una senyora que havia de menester assistència domèstica per al seu fill. El canvi fou brutal i, a més a més, allà va veure la mar per primera vegada. Mentrestant, la mare li digué que volia anar a Espanya a fer feina, però ella i els seus germans trobaven que ja era massa gran i Lilia s'oferí a fer-ho ella. Per això vingué a parar a Mallorca, a través de tota una sèrie de contactes bolivians que ja eren aquí.


Quina va ser la primera impressió que tinguéreu en passar d'una ciutat amb més de 10 milions d'habitants com Buenos Aires a una illa tan petita com Mallorca?
Em va sorprende tot, la mar, la gent. Aquí, la mar hi és pertot arreu, ho envolta tot! En arribar, vaig pensar que seria difícil que me n'anàs aviat d'aquesta terra.

I quina fou la sensació en veure la mar per primer pic?
Record que a l'Argentina vaig anar a una platja. Feia molta calor i, com que tenia tanta set, vaig agafar aigua de la mar amb les mans i la vaig beure, és clar, perquè no sabia que era salada. Em vaig sorprendre molt! I la mar em feia molta por perquè no sabia nedar, però em va agradar.

Era com l'havíeu imaginada?
N'havia vist fotografies, però no és el mateix que veure-la en la realitat. És una cosa molt bella, però encara ara em fa molta por.

Us costà molt decidir-vos a venir?
No, perquè ho feia per salvar ma mare. Hi havia un motiu molt concret i jo ja vaig calcular que, d'allò que guanyàs, n'enviaria una part per a tota la família.

Com us organitzàreu a Mallorca?
Vaig arribar a la casa d'un contacte, els senyors de la qual eren molt bona gent. La senyora em va dir que havia de tenir un mòbil, em va empadronar perquè pogués tenir la targeta ciutadana i també em va acompanyar a les agències per trobar feina. I després d'una setmana, ja en vaig tenir.

Quines diferències us sobtaren més entre Bolívia i Mallorca?
El menjar i els costums, sobretot l'actitud envers les dones. Per exemple, aquí no és tan bo de fer maltractar una dona i, en canvi, allà sí que ho és i està encobeït dins de la cultura. Aquesta és una de les grans diferències.

Allà, a Bolívia, és normal pegar a les dones?
Sí. Jo tenc amigues a qui els seus homes apallissaven i elles ho acceptaven. Això és el que no entenc, de cap manera.

Tenc entès que una de les coses que heu notat més, quant a diferències entre la vostra terra i Mallorca, és el menjar.
Em va estranyar molt el pa amb oli. Jo pensava: "Però com pot ser pa amb oli i tomàtiga per damunt?!". Jo deia: "Però què és això?". I ara tenc el meu nin que no vol altra cosa. Un dia demanà a la mestra que li apuntàs com es fa i me'n donà la recepta. I a mi ara m'agrada moltíssim, també.

En tota aquesta aventura, heu tingut l'ajut de la religió?
Deu és el meu ajut. De vegades em demanava, abans de tenir el meu fill, que ara té tres anys, "però què faig aquí?" Sempre he tingut fe en déu i m'ha ajudat a anar endavant. M'ha marcat un camí.