“L'escala de valors humana s'ha devaluat amb el temps”

Jacqueline Lorenzo considera que té una edat que encara es pot confessar, perquè va néixer el 1977 i arribà al si d'una família -pare, mare i quatre germans- que ha vingut a parar sencera a Mallorca, tret d'una germana que encara resideix a Santo Domingo. La darrera activitat laboral dominicana de Jacqueline fou associada a vendes d'una empressa immobiliària internacional, la Remax Metropolitan. Aleshores, els seus parents insistien que vingués a reunir-se amb ells a Mallorca, en un moment, a principi del 2000, en què el seu país passava per una gran crisi econòmica i política, que suposava una gran pujada de preus i de la delinqüència ("començaren a matar per qualsevol cosa, fins i tot per robar una moto").

Tot això la féu decidí a emprendre també l'aventura. Arribà el 2005, embarassada de 8 mesos, i deixà enrere l'home i l'únic fill que tenia, amb la idea de començar aquí una nova vida més endavant. Tanmateix, en arribar el moment, comprovaren que sovint l'amor de parella no resisteix les distàncies llargues. Ara Jacqueline fa feina en assegurances, amb cartera pròpia, però el disseny de joies de bijuteria amb pedres semiprecioses és la seva vertadera vocació.

Viviu aquí en ànima o només en cos?
M'agrada molt la meva gent, la meva cultura, com es gaudeix amb poques coses, però també m'agrada molt aquesta illa. Així que la meva ànima viu entre dos rius, aquí i allà. Hi ha coses de Mallorca que enyoraria a Santo Domingo i coses del meu país que sempre em mancaran aquí.

A la vostra terra, com encobeeix la gent el contrast de les luxoses instal·lacions hoteleres devora d'una gran part del país que viu privacions extremes?
Des de fora és veu d'una altra manera, perquè els que viuen allà ho tenen com a normal. Sempre ha estat així. Al meu país hi ha gent amb molts de doblers, també una classe mitjana, sí, però la gran majoria és pobra, i què passa? Doncs que els rics i els estrangers utilitzen els recursos naturals, que són molt hermosos, els exploten al límit i la gent que viu pels voltants és la que hi treballa, és la mà d'obra. És lamentable, però és així!

En la vostra lluita diària, quin grau d'importància té la feina?
Avui dia té un lloc preferent. Al principi em volia dedicar a l'art, però després no va poder ser, perquè em vaig casar a vint anys i, per tant, havia d'aconseguir treballar immediatament per guanyar doblers. No hi havia temps pel meu somni.

Actualment, estau en tràmit de separació. Per què es rompen tantes parelles avui dia?
En general, tenim menys paciència i, encara que al món sempre ha existit llibertinatge i altres herbes, abans hi havia més pudor, molt més respecte. L'escala de valors humana s'ha anat devaluant amb el temps. I tot això, afegit a una situació econòmica difícil, que precisament no ajuda les parelles.

I en el vostre cas?
És un tema de distància física entre nosaltres. Després d' una relació molt sòlida, els cinc anys de viure a continents diferents han tingut el seu efecte, han aconseguit separar-nos, malgrat el fet de tenir dos fills en comú. La distància física és una cosa que romp moltíssim els esquemes. Per exemple, la diferència horària hi fa molt, perquè quan tu aquí passes "hores altes", allà estan "en les baixes": t'acabes de despertar i allà encara dormen. No es coordinen bé els estats d'ànim, no queda temps per a segons quines coses. És una situació complicada.

Quin paper juga la religió en la vostra vida?
Jo crec que és important creure en quelcom, tenir un ideal, pensar que l'existència ha d'estar estructurada de manera que hi hagi uns valors, unes creences que ens encaminin. Vénc d'una família catòlica, els pares ens duien a l'església. I els meus fills van a un col·legi religiós, crec que així està bé. Llavors, quan creixin i tinguin consciència, podran valorar i prendre decisions. La religió és un punt de partida per educar i orientar els fills, posa límits entre allò que està bé i allò que està malament.

Com resumiríeu l'ensenyament que estau donant a Harold i a Joel?
Els inculc ser honestos, responsables. Ara per ara, treball molt el tema de la humilitat amb un d'ells, perquè és un nin molt llest i sempre va per damunt dels altres, així que és com si parlàs un altre idioma i de vegades la gent no l'entén.

Descobrir l'existència del català a Mallorca fou una sopresa desagradable per a vós?
No gens. És cert que aquí hi ha dues llengües, però també ho és que tothom et parla en castellà. Quant als meus fills, els vaig fer a estudiar en català, perquè l'altra llengua ja la tenen a casa i perquè crec que mai no hi és de més saber més coses, com més en sàpigues, millor. Ara veig que de vegades parlen català entre ells, i això que tot el seu entorn familiar els parla en castellà!