Valparaíso és una ciutat d'uns 300.000 habitants al litoral central de Xile, ubicada en una badia envoltada de turons on, a causa dels pronunciats pendents -que fan impossible que hi transitin els serveis públics de transport-, s'hi troben diversos ascensors per comunicar amb la part alta de la ciutat. Allà, el 1981, hi va néixer Mónica Mavlicheck, filla d'un protèsic dental i d'una professora. Ella recorda amb melangia quan de nina jugava a fer volar estels amb el seu únic germà, a qui actualment li costeja la carrera d'enginyeria mecànica. Abans de venir, Mónica era professora de bàsica, com la mare, i al mateix temps complementava el sou fent de cambrera en una cafeteria, a la cuina de la qual va conèixer un compatriota que l'enamorà.
Dos anys més tard, ell vingué a viure a Mallorca i Mònica, a 23 anys, completament enamorada, poc temps després li anà al darrere, sense sospitar que aquell amor aviat es trencaria i que tornaria a omplir el seu cor amb un al·lot binissalemer amb qui viu des d'aleshores en una finca rural d'Algaida. El seu film de referència és Cinema Paradiso, escolta jazz i rock, sobretot Abba i Bee-Gees, perquè, com diu ella, "m'agrada la música antiga!". Actualment és auxiliar d'infermeria, activitat que li permet desenvolupar la seva filosofia personal, que es fonamenta en la idea d'ajudar els altres.
Veniu d'un país que ha viscut moments molt difícils políticament.
Sí. Durant la meva infantesa vaig viure el cop militar de Pinochet i record quan havíem de fer coa per comprar arròs o pa. I després, el moment en què estiguérem molt bé econòmicament, quan el país ressorgia i el meu pare comprà un televisor, un microones i la rentadora, perquè fins aleshores ma mare feia la bugada a la pica. Ens canviàrem de casa i començàrem a adquirir propietats.
Però la vida diària era dura, amb un control rigorosíssim de la població.
Bé, hi havia el toc de queda, que era fatal. Un oncle meu, que aleshores tenia denou anys, no l'observà, sortí a comprar cigarrets passades les vuit del vespre i va desaparèixer. No l'hem tornat a veure.
Només per això? No tenia cap activitat política?
Cap ni una! Si t'agafaven pel carrer durant el toc de queda, segurament ja no tornaves. Desapareixies. Allò va ser molt dur per a tota la família. La meva padrina va embogir totalment amb el disgust. Acabà molt malament, perquè cada nit volia sortir a cercar-lo i de vegades se n'anava dos o tres dies i ens cridaven dient-nos que estava ingressada, perquè l'havien trobada a punt de tirar-se al buit. No trobà la pau fins que va morir.
Com vàreu reaccionar?
Durant un temps no tenia altre pensament que fugir, anar-me'n de Xile! "Vull partir, vull partir, vull partir...", em repetia constantment. Era l' únic que m'interessava, per damunt de la universitat i de la resta de coses. I ho vaig aconseguir.
Ara per ara, us sentiu arrelada a Mallorca?
És curiós, aquí hi ha sentiments enfrontats, perquè quan som a Xile no som d'allà, em diuen "la española" -no "la mallorquina", perquè no coneixen les realitats d'aquí i per ells Espanya és una sola cosa-; i quan som a Mallorca tampoc no som d'aquí. Ja no pertany a cap dels dos llocs. Fins que no constitueixi la meva família, tot això no tindrà gaire sentit.
En arribar a Mallorca, hi trobàreu el que havíeu imaginat?
La primera impressió superà totes les expectatives, al cent per cent. M'ho havia imaginat així, però un poc menys. Jo ja havia estudiat la situació mallorquina, la geografia, la demografia, les distàncies i sabia que es tractava d'una illa petita, però on hi havia de tot.
Com en percebeu l'habitant, que ara coneixeu de més a prop?
La veritat és que aquí la gent és molt tancada, però quan la coneixes, i ells a tu, t'ho donen tot. Són molt generosos, molt bona gent. Em fa gràcia que, quan dius d'on ets, tot va al mateix sac, "de per allà", tant si ets boliviana com xilena. Jo els dic que no, que no tots els sud-americans som el mateix!
L'amor és el més important de la vida o sols un condiment?
Estic convençuda que, sense sentir amor, la nostra existència seria molt buida. I en la nostra professió també hem d'estimar allò que feim perquè, si no, seria un suplici aixecar-nos cada matí lamentant haver d'anar a la feina.
Què ha de menester avui dia la humanitat?
Que ens reconciliem els uns amb els altres. A les notícies, tot són batalles, matances i mai no es té en compte que els infants són el nostre futur, que si els inculcam aquestes coses, què en podrem esperar en el futur? Pens que, sobretot, hem saber perdonar, ho hem d'aprendre dels menuts, que es barallen i als cinc minuts ja tornen a jugar alegrement, sense gens de rancor.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.