“Un dia les dones serem majoria absoluta en el món”

Omaira Albarracín, que és fadrina i té un fill de vint-i-set anys que viu a Inca amb ella, va néixer el 1960 a Tuluá, ciutat de Valle del Cauca amb uns 200.000 habitants que gaudeixen del paisatge planer del llebeig colombià, on prolifera sobretot la canya de sucre, els guanys de la qual s'incrementen amb els que la indústria tèxtil, la pell i la ramaderia proporcionen a la regió. Ella va ser "la cuba" -malnom que al seu país rep el darrer fill de la ventrada- d'una família nombrosa, majoritàriament dedicada a la construcció, i molts dels integrants de la qual ja han desaparegut.

Recorda el seu pare com un "tot- terreny" que tant feia de perruquer com arranjava la cúpula de l'església, buidava les osseres del cementeri o n'esculpia les làpides.

Era un home que, d'ençà que ella era ben menuda, se l'enduia a cavall a la feina perquè fes el dinar amb les altres nines. Omaira i les seves germanes arribaren a preparar-se en educació bàsica i ella, anys després, aconseguí tenir una microempresa de xoriços dietètics i d'artesanies del vímet. Un dia una amiga que ho tenia tot a punt per venir a Europa hagué de suspendre el viatge per prescripció mèdica i li oferí que aprofitàs els seus contactes. Així començà la seva aventura.

Parlant d'actualitat, la saturació de notícies negatives de vegades convida més bé a passar de tot.
No, jo estic molt preocupada. Em commouen moltíssim les desgràcies que succeeixen, sobretot la fam de molts d'infants i que n'hi hagi tants que no puguin ni estudiar. Per molt gran que sigui la crisi, els nins s'han de formar, perquè ells seran els qui hauran d'actuar en un futur, els qui ens hauran de treure del forat.

Ho tindran més mal de fer els homes o les dones?
Un dia les dones serem majoria absoluta en el món, perquè així ho disposen les lleis de la naturalesa. Hi haurà molts de països governats per nosaltres i, de fet, ja n'hi ha. A més, hi haurà moltes empresàries. De cada vegada serem més.

Si fóssiu una de les governants que deis, què tindríeu més en compte?
Veig que al tema de la gent jove no se li dóna el valor que se li hauria de donar. La joventut va directament a comprar-se un pis que està per damunt de les seves possibilitats, un cotxe luxós i a la disbauxa de cada cap de setmana; només volen aconseguir això i aquest és un mal camí.

En què es diferencia sobreviure a Colòmbia de sobreviure a Mallorca?
És diferent, sí. Allà, si quedes sense feina, tens una botiga a prop on pots manllevar el menjar fins que el puguis pagar; aquí no ho pots fer, perquè això fa empegueir. La gent s'ho empassola en silenci, mentre que a Colòmbia no, perquè tard o d'hora tothom passa pel mateix tràngol. El mateix fet, però vist aquí, em fa mal al cor, perquè la pobresa és més dura per a qui ha tingut i arriba a no tenir res que per a qui mai no ha disposat de gaires coses.

Què agraïu d'allò que us varen transmetre de petita?
Quan jo era nina, hi havia molt de masclisme al meu país i a mon pare li passava el mateix, però la meva mare sempre estava al peu del canó. Tot allò que estudiàrem els fills li ho devem a ella, que vivia prou sotmesa, fins que un dia es plantà i digué: "Aquí som i jo som qui comanda". Li agraesc com a gest. El gest d'una dona extraordinària, que es treia la bocinada de la boca per compartir-la i que morí sense res, perquè tot ho va donar. Així ens ensenyà i així ho he transmès al meu fill, que ha sortit ben igual.

Per afrontar les coses, teniu l'ajut d'alguna religió?
Nosaltres a casa som catòlics i no pens canviar, però no som constant en això d'anar a l'església. I és que cada dia crec menys, no en Déu, sinó en els que prediquen, ja no perquè tinguin al·lota o facin alguna disbauxa, perquè són humans, però veus com a molts de pobles petits s'embutxaquen béns de les persones majors i que tenen el Toyota més bo, o una senyora finca. Aleshores, no vull anar per aquest camí.

Enteneu el català?
Un poc, però no he acabat de fer cap curs. Sé les quatre paraules que sent pel carrer, a les botigues: "bon dia" o "com va". Però no el parl perquè no vull fer l'onso i que es riguin de mi!

Teniu somnis propis o els heu traspassat, com moltes mares, al vostre fill?
Sí, ho he fet. Desitj que arribi a tenir casa pròpia i que es pugui realitzar com a músic, perquè és un bon al·lot, seriós, no li conec males aventures. Fins i tot em controla a mi quan faig segons quins comentaris, cosa que jo, per cert, ja feia amb la meva mare.