Xesc Bujosa
Vells i nous partits polítics
És possible que els meus crítics –sempre tan implacables– m’acusin de que l’article que ara començ sigui fet sota l’òptica del que s’anomena deformació professional.
Les creences del senyor Valentí Puig
He mirat de seguir, des de fa temps i amb molta atenció, els articles que publica a la premsa el senyor Valentí Puig. La causa del meu interès és doble. Per un costat VP és mallorquí i a mi tot el pensament produït a Mallorca o per mallorquins m’interessa d’allò més.
Setmana Santa: clergues i milicians
Abans de començar, una mica d’humor per intentar desdramatitzar les paraules que constituiran –esper– gruix de l’article. L’anècdota me la contà algun –ara no record exactament qui– dels meus bons amics felanitxers. Fa referència a aquella frase tan usual a Felanitx que resa quelcom així com “Caminau, caminau, va dir el capellà Costella”.
La cadernera i el seu nom
Tres han estat els animals que més m’han fascinat des que era ben petit: els cavalls —per mor de la pel·lícula Shane, entre altres causes—, els cérvols —per Bambi i la seva mare— i les caderneres —pels seus colors tan vius i alegres, com si s’haguessin criat a un país tropical.
PP i CCCCC
Jo, que amb l’edat he tornat encara més conservador i espanyolista del que era, hauria de ser un votant del PP, però encara no sé si serà aquesta la vegada que sí que el votaré o, com sempre, la mà em tornarà enrere a l’hora d’escollir la papereta.
L’IPhone6 i el DCVB
L’afecció a la discussió forma part —no ho puc negar— de la meva desgavellada personalitat. Explic, o justific, aquesta tirada tot dient que amb una discussió tenc dos guanys. El primer és obtenir informació de les dades i de la manera de pensar del meu contrari; el segon, afinar els meus raonaments i mirar, en exposar-los, de no entrar en contradicció, que és habitualment per on em venen les galtades.
ARCO: una pirotècnia?
Abans de res us vull relatar una anècdota que justifica el títol. Me la contà fa molts d’anys Joan Huguet, que aleshores era el president del Consell Insular de Menorca. Fa referència a un personatge divertit i entranyable que nomia Antoni Pons i que fou, gairebé trenta anys, batle d’Alaior.
Un «sbart» d’amics
La vida ha estat extraordinàriament pròdiga amb mi. Pròdiga en moltes coses; però, especialment, en pares, mestres i amics. Poder berenar pràcticament cada dia amb companyia de vells amics –com ho faig a hores d’ara– és un autèntic privilegi i jo col·labor, gustós, a la diversió, convertint-me habitualment en el ninot de fira de les seves pedrades.
Trébol, Popper i els manescals
Abans de res, vull fer unes precisions, probablement innecessàries per a la majoria dels meus lectors, però possiblement oportunes per als lectors —molts menys dels que jo voldria— que tenc a la península i, fins i tot, a l’estranger.
Bipartidisme o pluripartidisme
Som una persona extraordinàriament dubitativa. Però aquest caràcter no m’impedeix tenir algunes –poques– seguretats. Una d’elles és que aquí, a Mallorca, ara vivim millor que en qualsevol altre temps passat. No oblit, no, que aquest gaudi de la vida no està equitativament distribuït, però la suma dels benestars individuals és la més alta de la història.
Folla!
Els que som afeccionats a criar cavalls de carreres –de trot, naturalment, si parlam català– tenim un plaer afegit: posar nom als animals que criam i que somiam que es converteixin en campions. Els meus amics, amb una intenció una mica emprenyadora, em diuen que el que tenen millor –gairebé l'única cosa bona que tenen o que han tengut– els cavalls que he criat és el nom: Lo Pelat, Bim Bam Bum, Cheek to Cheek.
És, saber castellà, una limitació?
Abans de res –i quasi com sempre– he de fer una justificació del títol. Obeeix a les recomanacions que contínuament em fan els meus amics –especialment en Joan Bibiloni– de ser comercial. Ser comercial encara que, amb l'afany d'adaptar-te al mercat, sacrifiquis la precisió, la cortesia i, fins i tot, la justícia. Em diuen. És el que he intentat fer des de l’inici i, per això, he renunciat al títol que, de segur, hauria estat més acurat i matisat, però, ai!, menys vendible.
"Tontu" i astut
Som un seguidor de les tertúlies de caràcter polític que ens ofereixen les diverses televisions públiques i privades. No de totes, naturalment. Les meves preferides són les que es programen a La Sexta, 13TV, i TV2. Freqüent molt manco per motius distints i fins i tot oposats la Tele 5 i TV3. La 5 perquè la trob exagerada i truculenta, la 3, per contra, excessivament moderada i equànime. Una mica ensopida.
Escriure en català
Fa dues o tres setmanes, en el transcórrer d'un sopar al qual havia estat convidat, Gabriel Janer em deia, una mica queixós, que els escriptors professionals en català tenen molt i molt difícil –gairebé impossible– viure del seu ofici, a diferència dels que escriuen en castellà, els quals, com en els casos de Juan José Millas, Fernando Savater, Javier Marías, Mario Vargas Llosa i alguns altres, arriben a acumular ingressos més que substanciosos.
El Barça de Luís Enrique
Ser del Barça no ha estat quasi mai una tasca fàcil. Ha estat, per contra i en prou ocasions, un sentiment molt semblant al que, segons els psiquiatres, tenen els esquizofrènics: el de voler una cosa i no voler-la al mateix temps. El de voler que guanyi i que no guanyi.
Joan Bibiloni: Limbo...?, kaput
Son múltiples els motius d'agraïment que tenc vers Joan Bibiloni. Dos, d'ells, m'agradaria senyalar avui. El primer haver-me atorgat l'honor de fer un pròleg al seu llibre sobre les gloses i els cavalls de trot. El segon el d'haver-me proporcionat la millor vetlada musical de la meva vida.
Federalisme asimètric
La crítica que des del partit que ara governa es fa a la solució federalista simètrica o asimètrica –existeix el federalisme del tot simètric?– m'ha fet recordar els meus anys de professor a les facultats de Medicina de València i de Saragossa. Perquè ja sabeu que el que diuen els del centralisme uniformador és que el federalisme s'oposa a la igualtat entre tots els ciutadans d'un país i això no està gaire d'acord amb el que vaig intentar ensenyar a les terres del Túria i de l'Ebre.
La supervivència dels polítics
Tot i el que acostumen a dir els que tenen una visió beatífica de la naturalesa, la llei que hi mana és fonamentalment la de la lluita per la supervivència, per la supervivència –naturalment– dels més aptes. “Dura lex, sed lex” diuen els juristes i, també, els biòlegs realistes. La vida política té – ja ho sabeu– concomitàncies amb la vida natural, la de la selva. Això és del que, avui, m'agradaria parlar.
Les queixalades dels cavalls i dels polítics
Una de les coses que més m'agrada fer, en el meu intent –gairebé desesperat– d'entendre millor aquest món que ens ha tocat viure, és dur conceptes, analogies, metàfores o esquemes d'un camp del coneixement a una altra àrea. Ho he intentat fer moltes vegades des del camp de la biologia al de la sociologia o a l'art.
Austeritat o alfals?
Jo entenc que si un home com jo, que cria cavalls de carreres, que cultiva un jardí i que està subscrit a no sé quants de canals de música, televisió i premsa, diu que és partidari de l'austeritat seré objecte de befa i escarni per part dels meus amics, que afortunadament són molts, i dels meus enemics, que són menys, però molt més persistents.
- Intolerable: À Punt contracta un col·laborador que celebra la mort d'Ovidi Montllor
- L’organització juvenil Nosaltres sols! visibilitza l’arraconament del català a Calvià
- Golàs a l’Auditòrium de Palma: Jagoba Arrasate puja a l’escenari i emociona tothom amb un ‘bertso’
- El Triatló de Portocolom amaga el català
- Aquí està disponible 'Norats', la sèrie que el nou director d'IB3 no vol que mirem