PP i CCCCC

No crec que calguin gaires paraules per explicar o justificar el meu conservadorisme. Em fan por els adamismes, els dirigents que ho volen canviar tot i que menyspreen el que ha aconseguit la societat europea fins ara. Jo crec que no hem viscut mai, gràcies a la ciència i a la tècnica, amb unes comoditats com les que tenim actualment. Unes comoditats que eren del tot inimaginables fa cent anys i que no voldria per res d’aquest món haver-les de substituir per unes altres de caire més moral, però del tot hipotètiques.

La meva mentalitat espanyolista també resulta fàcil de raonar. Som un admirador entusiasta de moltíssims productes que ha fabricat la cultura espanyola. Falla, J.R. Jiménez i Zurbarán són nomes tres exemples dels creadors que tant estim i valor. En podria citar desenes i fins i tot centenes si la memòria m’acompanyàs una mica més del que ho fa darrerament.

Però no, tot i el meu conservadorisme i espanyolisme no sé si al final seré capaç de votar el PP. Per què? Perquè els dirigents tenen una manera de ser que no em complau —diguem-ho així— gaire. Aquest tarannà, el podria sintetitzar en cinc adjectius que comencen tots per la lletra “c”, les que figuren en el títol: corruptes, castellanistes, creacionistes, castizos i un cinquè que diré al final.

Quan dic corruptes vull dir que intenten posar el BOE, els tribunals i els mitjans de comunicació a favor dels que són els seus clients, amics, familiars i protectors. En detriment —és inevitable— dels que han de lluitar amb les úniques armes —perdonau-me volia dir eines— del seu esforç i vàlua. Aquells que no han accedit mai a la llotja del Bernabeu.

Si dic castellanistes és perquè pens que dins el seu cervell tenen enconada o enconyada, que diria l’amo en Mateu Campet, la idea que Espanya és bàsicament Castella, regió que hauria de ser el model i el nord de les altres.

Són creacionistes i no evolutius i, en conseqüència, pensen que les lleis haurien d’estar en consonància amb el que creu i diu la jerarquia eclesiàstica espanyola —la podríem personificar en Rouco Varela— i no amb els que més saben de sanitat i d’educació. Per ventura per agrair la protecció de la 13 i de la COPE, que es subvencionen amb doblers de les bacines dels fidels.

Són castizos i admiren la manera de comportar-se i la personalitat —la sintaxi— d’Esperanza Aguirre, Ana Botella, Carlos Floriano o María Dolores Cospedal. Estic convençut que no han llegit Juan Ramón Jiménez, Antonio Machado o Miguel Hernández.  

Si poguessin ser, els dirigents del PP, menys —fixau-vos que no dic gens, sinó únicament menys— corruptes, castellanistes, creacionistes i castizos no podria resistir les temptacions de triar la seva papereta

Però fa falta la cinquena i darrera característica dels dirigents del PP. Una característica que, com he dit abans, també comença per “c” i que és —n’estic segur que ho haureu endevinat— la seva exacerbada catalanofòbia, que exhibeixen —juntament amb els seus mariachis mediàtics— en cada una de les seves intervencions. En aquest darrer aspecte, em conformaria que —ells— considerassin i estimassin els nostres creadors —Ausiàs March, Frederic Mompou o Joan Miró, per posar-ne només tres exemples— una dècima part del que jo consider i estim els que he esmentat abans a mode d’exemple: Jiménez, Falla i Zurbarán.