La vida ha estat extraordinàriament pròdiga amb mi. Pròdiga en moltes coses; però, especialment, en pares, mestres i amics. Poder berenar pràcticament cada dia amb companyia de vells amics –com ho faig a hores d’ara– és un autèntic privilegi i jo col·labor, gustós, a la diversió, convertint-me habitualment en el ninot de fira de les seves pedrades. Els meus cavalls, tan estimats, em fan companyia a l’hora de rebre els seus dards dialèctics.
Entre aquest amics, hi ocupa un lloc primordial –gairebé imprescindible– en Joan Pastor Jaume, més conegut per en Joan de Cas Jutge, una denominació que ha esdevingut en “Es Jutge”, i jo no en som innocent d’aquesta simplificació que, a ell, tant li agrada.
En Joan té una capacitat mental una mica esquizofrènica, tot sigui dit –jo sempre ho faig així– en el millor sentit de la paraula. Conviuen en ell un geni per a les matemàtiques i la lògica i un esburbat sense prejudicis ni miraments per a la llengua. És veritat que les primeres capacitats –la dels números i la de la lògica– les ha utilitzades per a coses que les persones assenyades –una mica envejoses– acostumen a dir inútils, com els jocs de cartes o els passatemps. En aquest aspecte, en Joan ha estat, sense cap dubte, el millor jugador de tutti de tota la història. L’opinió no és solament meva, sinó de tots –entre ells mon pare– els qui han jugat amb ell.
Darrerament, en Joan s’ha interessat més que abans per les paraules, però du un retard que no sé si el podrà superar, tot i que ell afirma que ara dedica moltes hores a “rebuscar” –així ho diu ell– paraules autènticament mallorquines, pouant –això ho dic jo– dins la memòria i la nostàlgia. Fruit d’aquesta “rebusca” fou la seva intervenció en una dialèctica de fa poc dies. Discutíem sobre quina seria la millor paraula per definir el conjunt d’amics que formam els que berenam junts: una societat, un grup, una colla, un ramat...? En Joan va anunciar, ufanós i després de meditar una estoneta, que ja tenia la paraula, i que aquesta paraula començava per “s”. A veure si l’endevinàvem. Després de diversos intents fallits d’encertar-la, vàrem demanar sopes, i en Joan, alenant cap endins, va dir amb una mica d’orgull i de menyspreu cap a nosaltres: sbart, sssbart va reafirmar. Vaig haver de sortir, literalment, al carrer per poder riure a plaer.
La d’en Joan és la més antiga de les meves amistats i hem discutit milers d’hores plegats. Quan deim una cosa, intuïm, ben aviat i sense por a equivocar-nos, la rèplica o la pregunta capciosa que ens farà l’altre. I aquesta dialèctica produeix frases dignes de consideració. Una? L’altre dia, parlant sobre la manera de rostir porcelles, en Joan va afirmar que hi havia –n’estava del tot convençut– molt de biaix, que no tenia res a veure una porcella feta en un forn de llenya o en un d’elèctric. I, tanmateix, en Joan, intuint la meva pregunta, s’apressà a dir –a confessar– seriosament que, tanmateix, en realitat –a dir veritat– ell no notava la diferència.
És, decididament, genial “es jutge”, encara que, com ell em qualifica a mi, també una mica unicel·lular.
5 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
L'amo es Joan Jutge, no hi ha la possibilitat de que vos diguessiu esbart i desprès esssssbart? I l'amo en Xesc Bujosa no ho entengués així, m'agradaria que ens ho aclares, si és que llegeix aquest article. Gràcies
Decepcionado: Entenc i em congratula la la teva voluntat de voler ser com es jutge, però, sincerament, crec que et queda un camí molt llarg.
Aquest comentari va per decepcionado . No has entès res.
Supòs, Xisco, que abans de publicar aquest article, l'hauras llegit a n'en Joan, tot demanant-li el seu consentiment per fer-lo públic. Encara que amb en Joan Pastor -així l'he nomenat jo sempre- no calen aquest tipus de raons. Coneguent la vostra vella i ferma amistat, sé que el que digueu un de l'altre és d'un afecte tan entranyable que tot s'accepta i s'agraeix. És allò que diem en bon mallorquí: no hi ha pa partit entre vosaltres. Sempre he considerat que l'amistat és la més gran troballa dels homes. Una forta abraçada a tots dos.
¿O sea que tú sales a la calle para reirte a mandíbula batiente de una palabra que ha dicho tú "amigo"?. Yo con estos amigos, no necesito enemigos para nada. A la palabra de tu "amigo" solo le faltó ponerle la letra "e" y la palabra era totalmente correcta. Como si en catalán, tu luz, faro y guia, no se largaran auténticas barrabasadas. La soberbia, la vanidad, el engreimiento, te comen. Ya no tienes edad para según que cosas. Y además, te permites la maledicencia de publicarlo con nombres y apellidos. Yo debería ser este "jutge".