Xesc Bujosa
Di Stéfano
Alfredro Di Stéfano fou un dels mites de la meva ja llunyana, ai, infantesa. Quan jo jugava a “pistoleros” m'imaginava ser Alan Ladd –Shane— i, al futbol, Di Stéfano. Amb en Di Stéfano he tengut una relació molt similar a la que el meu admirat escriptor xueta i pobler Mihael Bar Haim –abans Miquel Segura Aguiló– té amb Sant Antoni. En Mihael/Miquel va canviar, ja ho sabeu, de fe, de nom i de religió, però va seguir sent devot de Sant Antoni: del sant i, també, del porcellet.
Horrach i Castro a la presó?
He de començar dient que el titular emprat pot resultar una mica equívoc i que la culpa d'aquesta equivocitat –es diu d'aquesta manera?– la tenen els editors.
Tu quoque, Marías?
El meu amic Joan Ceballos acostumava a fer, quan entrava a algun cafè de Son Ferriol, manifestacions de ser partidari del monoteisme i de la monogàmia: “Un sol déu i una sola dona” era la seva salutació més habitual. A mi, l'edat i la reflexió m'han fet allunyar de tot el que sigui “mono” i ser més partidari del “poli” (de pluralitat) en gairebé tots els aspectes de la vida: amistats, amors, llengües, filosofies, déus, etc.
Els rics de Mallorca són espanyolistes: és lògic
Moltes són les coses que he après de Darwin i una de les més importants és que sentiments com els de la compassió, la justícia, la bondat, la venjança, l'amor són absolutament aliens en el món de la natura. Sembla convenient, idò, que els qui intenten aclarir o descobrir quines són les lleis que regeixen la vida social també s’oblidin, a l'hora de fer anàlisis, dels seus sentiments, amors, odis, preferències o animadversions.
No som monàrquic: crec en la Genètica
Abans de res, dos aclariments o dues reafirmacions pel que fa al títol. La primera és que l'article comença voluntàriament amb la partícula “No”: no, no és un error. La segona, que he escrit Genètica amb majúscules així com correspon al nom d'una ciència, no com a sinònim d’herència, que s'hauria d'escriure, pens, amb minúscula.
Sobrassades cap a Madrid!
He dit i he escrit més d'una vegada que la millor manera de conèixer una institució, una associació o, en general, un col·lectiu és analitzar quins són els mecanismes interns de promoció dels seus membres. Jo vaig fer, no fa molt, aquesta anàlisi pel que fa al lloc on faig feina, la Universitat, i he de confessar que les esmentades opinions fetes públiques en aquest mitjà que ara acull les meves paraules em causaren més disgusts que alegries.
Com cagalló per séquia
Anar com a cagalló per séquia és una de les expressions que vaig aprendre en la meva, llarga i feliç estada en el País Valencià i que vaig incorporar a la meva manera de parlar el català.
Pepe Mujíca i Arias Cañete
La meva incontrolada i, ai, criticada afecció al zàping m'ha permès, aquests darrers dies, sentir les paraules i els pensaments de dos polítics molt distints
El drama del Nou Camp
El primer que he de fer –mirau si ho som de mal escriptor i contradictori– és negar el títol de l’escrit. Per a mi i per als meus amics culers demà dissabte, i contra el que pensen molts, no hi haurà cap drama al Camp Nou. Ni encara que el Barcelona perdi per golejada. El drama real i important per a nosaltres, els que sentim de veres els colors blaugranes, serà el del partit de Lisboa, a l’Estadio da Luz, a la final de la Champions, el pròxim dia 25.
Facebook i Peter O'Toole
Tots els que tenim l'atreviment de posar per escrit les nostres opinions, idees o ocurrències sabem que és una brusca cruel i que ens dóna, contínuament, motius per fer créixer la nostra humilitat. Si això és així en general, encara ho és més pels opinadors amateurs que, com jo, publicam –és pot dir així?– a diaris digitals, com és aquest, que té la bondat d'acollir els meus articles.
El Govern contra el capital
Crec necessari advertir que a l'hora de posar el títol a aquest article no m'he tornat ni foll, ni orat, ni tampoc, com deia aquell per si no havia quedat clar, 'loco'. O, almenys, crec que no estic pitjor del que estava ahir o abans-d'ahir. La majoria de lectors dels meus escrits hauran suposat o endevinat que, quan faig esment al capital, faig esment, aquí i ara, al que s'ha denominat capital cultural.
García Márquez
Som – han afirmat molts i jo no he pogut esbrinar qui fou el primer– el que hem llegit. Si això és així – i jo crec que sí, que ho és– he de dir que en la llista dels cinc autors que més han configurat la meva persona hi és, sens dubte, el nom de Garcia Márquez, l'escriptor colombià que morí fa ara ja –ah el temps, com passa– una setmana. També –fora pors– entre els tres, primers. La vida ha tengut per a mi, i no sé si per bé o per mal, un altre sentit des que em vaig convertir en un lector àvid i estorat del qual havia publicat, per aquí i per allà, el colombià.
'Pepino' a les sopes
No crec que sigui descobrir cap cosa de l'altre mon dir que als que som de mentalitat conservadora ens preocupa molt més els béns nostres, vull dir, els privats, que els que compartim amb els altres, els comuns.
Dos euros contra el clientelisme
Vaig anar a votar, el diumenge passat, en les eleccions primàries que havia convocat el PSOE balear a fi d'elegir candidat per a les properes votacions autonòmiques.
La contingència, la teleologia i na Caputxeta vermella
Alguns dels meus amics que em llegeixen –crec que els que reuneixen ambdues condicions es poden comptar amb els dits d'una sola mà– m'han retret el fet que, darrerament, he emprat algunes paraules el significat de les quals no tenen clar i que sospiten –són així– que jo tampoc no l’hi tenc.
Antinacionalisme pragmàtic
L'edat fa que cada dia tornem més pragmàtics. Dir pragmàtic no és el mateix que dir pràctic. Jo continuu essent tan poc pràctic com sempre, però teòricament –i ja em sabreu perdonar la paradoxa i contradicció– he tornat molt partidari del pragmatisme: de les idees que funcionen en la pràctica, encara que no del tot en la teoria.
Isabel i Fernando
El títol i el contingut de l'article d'avui estan inspirats o suggerits per unes paraules que vaig sentir-li fa poques setmanes a Vicenç Villatoro en un col·loqui sobre la possible solució al conflicte que ha sorgit amb la voluntat, sembla que majoritària, dels ciutadans de Catalunya d'organitzar-se ells mateixos, de forma autònoma i/o independent.
Akio Morita i John Ulbricht
Akio Morita (1921-1999) fou, juntament amb Masaru Ibaka, el fundador i el propietari majoritari de la coneguda marca Sony, una empresa que canvià per a sempre més la indústria i l'economia japonesa. Qui no ha tengut un Sony en les seves mans o en la seva llar?
'On verra'
'On verra' —ja ho veurem— així, talment, dit en francès, és una expressió habitual entre el grup d'amics cavallistes —il·lustrats i afrancesats, quasi tots— de Manacor.
Paco…, Paco de Lucía
Avui dimecres, 26 de febrer, mentre tornava de Búger i de sa Pobla, on havia anat a cercar ullastres i a veure unes promeses del trot mallorquí, he pogut sentir per la ràdio la notícia de la mort del guitarrista Paco de Lucía.
- Intolerable: À Punt contracta un col·laborador que celebra la mort d'Ovidi Montllor
- L’organització juvenil Nosaltres sols! visibilitza l’arraconament del català a Calvià
- El Triatló de Portocolom amaga el català
- Golàs a l’Auditòrium de Palma: Jagoba Arrasate puja a l’escenari i emociona tothom amb un ‘bertso’
- Aquí està disponible 'Norats', la sèrie que el nou director d'IB3 no vol que mirem