Xesc Bujosa
Som espanyol?
He pogut llegir, aquests dies passats, una entrevista a Jorge Fernández Díaz, ministre de l'Interior, on expressava la gran preocupació que té per si un dia no pot compatibilitzar el fet de ser i sentir-se espanyol amb el fet de ser i sentir-se català. Aquest afany que té el senyor JFD de tenir doble nacionalitat – o nacionalitat doblada– pot tenir la seva causa o explicació en les seves circumstàncies biogràfiques: ell és fill d'un distingit militar falangista, va néixer a Valladolid i residí molt de temps a Barcelona, on es va formar com a enginyer.
Els missers i la política
Pens que és un error reduir l'anomenada bombolla al món immobiliari i de la construcció. La coneguda eufòria econòmica dels anys passats va provocar moltes altres rauxes, a les conseqüències de les quals ens toca ara fer front. Entre elles la creació de noves universitats, i de noves titulacions dins les tradicionals. Ambdues feren augmentar de manera exponencial el nombre d'alumnes universitaris i, encara més, el de professors.
Fraternitat hispànica
Miquel Flaquer és un gabellí que atresora amb grans quantitats les virtuts de la intel·ligència, l'ordre, la feinera i la generositat. És gràcies a ell que he pogut conèixer un text que avui m'agradaria comentar. És el que publicà Josep Morató a la Revista de Catalunya l'any 1914 amb el suggestiu títol “Espanyolisme”. L'article apareixia a la mateixa plana –aquesta és la raó de la troballa– d'un d'Alzina i Melis, un psiquiatra, també gabellí, sobre el que Flaquer està acabant un llibre molt ben documentat. En l'esmentat article Josep Morató afirmava que els catalans mai han sentit com impropi el gentilici d'espanyol.
Unitat o igualtat?
Mir de ser optimista, perquè sé que el pessimisme és molt improductiu i que poques vegades condueix cap a la felicitat de la qual en som un absolut partidari. Sé, també, que hi ha un preu a pagar si un vol mantenir l'esmentada d'esperança que tant ajuda a l'hora de viure.
Regal un cavall
Si alguna vegada els que fan recerca sobre el determinisme genètic dels trets del caràcter humà necessiten un conillet de rata jo m'oferesc com a tal.
Aprendre a escoltar
He pogut llegir, aquesta setmana, un article que ha escrit ell mateix i una entrevista que han fet al senyor Álvarez Junco i pens que aquest catedràtic jubilat –com jo– de la Universitat de Madrid ha fet una anàlisi molt i molt lúcida de les mancances democràtiques que tenim els ciutadans i els polítics de la nació que en diuen Espanya.
Catalanitzar Espanya?
He passat el darrer cap de setmana al País Valencià gaudint d'un dels més grans plaers de la vida: la tertúlia amb els vells amics que vaig conèixer per primera vegada quan vaig anar a estudiar a la ciutat per on passava el Túria.
Els jueus i els catalans
Alguns dels meus escassos, però molt ben volguts lectors, saben que em toca, moltes vegades, fer el paper d'espàrring. Un espàrring que gairebé amb les mans fermades rep les nesples –en aquest cas només, afortunadament, dialèctiques– dels que sovint ens reunim a berenar o a sopar.
R. Flores i l'origen de la vida
Som una persona satisfeta. Aquesta afirmació pot ser mal interpretada i pensar –alguns ho faran– que tenc una elevada autoestima i complaença, i realment és tot el contrari.
Són, els catalans, espanyols?
Aquesta, la del títol, és, en la meva opinió, la pregunta o la qüestió que hi ha al darrere de la confrontació actual entre Espanya i Catalunya, entre Madrid i Barcelona, entre unitaristes i independentistes. Són, o no són, el catalans, primordialment catalans i després, si és que ho són, espanyols, o són fonamentalment espanyols i, secundàriament, si això és possible, catalans?
José Bono i la unitat d'Espanya
Només he creuat, al llarg de la meva vida, dues o tres paraules amb qui fou Ministre de l'Exèrcit d’Espanya, el senyor José Bono Martínez. No puc recordar si les paraules foren “buenas tardes” o si “usted primero”. Sí que record el lloc: era a l'hotel Formentor, on jo havia anat a fer una de les millors inversions que, pens, es poden fer a Mallorca: anar a prendre un cafè o una coca cola a l'esmentat hotel i gaudir una bona estona dels seus tan magnífics jardins que limiten amb la mar.
El trot i les fronteres d'Espanya. "Don't Fence Me In"
Tenc llaços de fraternitat –fraternitat de l'ànima que no de la sang, escrigué Costa– amb dos col·lectius, com es diu ara. Són, aquests, els formats pels qui estimem les paraules –els poetes principalment–, i pels qui estimem els cavalls i, especialment, els de trot. Hi ha, pens, un sentiment que comparteixen ambdós grups i jo amb ells: és el de ser poc partidaris de les fronteres i molt especialment de les artificials com ho són gairebé totes.
La incommensurabilitat dels nacionalismes
El mestre de Sueca va deixar clar que qualsevol nacionalisme neix i viu front a un altre nacionalisme, i el cas de l'anomenat nacionalisme català no és una excepció d'aquesta regla general; l'espanyolista, probablement més ferotge que l'anterior, tampoc.
Cristal –o Cristall?– de Font
Els meus amics i aquells que, per poder rebatre les meves opinions, simulen ser els meus enemics —jo sé que en el fons no ho són— han coincidit aquesta setmana passada i m'han demanat que expliqui com és que un home —ma non troppo— com jo té una egua de carreres —campiona de l’Espanya Imperial: m'agrada recordar-ho— que nom Cristal i no Cristall, com sembla que hauria de ser. Ho intentaré explicar clar, curt i en català.
Campió d'Espanya
L'egua Cristal de Font –altre dia explicaré perquè és Cristal i no Cristall– de la qual en som propietari va guanyar, divendres passat, la Copa d'Espanya per a Poltres de Dos Anys.
Pla, i Pujol
Si el millor elogi que s'ha fet mai a l'esperit burgès és el de Marx, el millor que s'ha fet a l'oportunisme és el de Darwin, pel qual – ja ho sabeu– en tenc una enorme admiració. Ser oportú – tenir una configuració física i moral que et permeti aprofitar les circumstàncies ambientals– és la millor virtut, digué l'autor anglès, que poden tenir les espècies i els humans de cara al suprem objectiu de la vida, que és – dic jo i no faceu cas als que diuen el contrari– la supervivència.
Un sopar amb Jordi Pujol
Intent quan predic, escric o discutesc dissimular la meva congènita timidesa. Són, les esmentades, activitats que exigeixen sempre –és inevitable– fer una mica d'striptease i això –ja ho sabeu– no es pot fer si hom té un excés de vergonya.
Els Pujols i els Borbons
Record amb no poca nostàlgia que quan vaig anar a estudiar a València i vaig descobrir, allà, el que seria el meu autor preferit, Joan Fuster, vaig importar a Son Ferriol alguns dels seus aforismes.
La pàtria dels jueus
Entre les moltes coses que no m'entren al cap, una és la crítica de caràcter anònim, com la que em dediquen sense pietat, ja ho sabeu, la majoria dels meus interlocutors en aquest diari digital en què actualment escric.
T. Glick, el meu amic xuetonarro
Una de les poques coses clares que tenc és que la meva supervivència és deguda a la sort que he tengut amb els meus familiars, mestres i amics. Sense ells faria temps que seria mort de fam. Un d'aquests amics a qui estic del tot agraït és Tom Glick, un il·lustre personatge de nissaga jueva i catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de Boston, que ha rebut moltes distincions a la seva vida, entre elles la de doctor honoris causa de la Universitat de València i la de membre d'honor de la Societat Catalana d'Història de la Ciència.
- Intolerable: À Punt contracta un col·laborador que celebra la mort d'Ovidi Montllor
- L’organització juvenil Nosaltres sols! visibilitza l’arraconament del català a Calvià
- Golàs a l’Auditòrium de Palma: Jagoba Arrasate puja a l’escenari i emociona tothom amb un ‘bertso’
- El Triatló de Portocolom amaga el català
- Aquí està disponible 'Norats', la sèrie que el nou director d'IB3 no vol que mirem