És possible que els meus crítics –sempre tan implacables– m’acusin de que l’article que ara començ sigui fet sota l’òptica del que s’anomena deformació professional. No em preocupa gaire: pens que els sabers adquirits en el camp del que n’ets professional no són mai deformadors, sinó enriquidors i aclaridors quan els utilitzes per intentar comprendre les coses que ocorren en altres facetes de la realitat. El cas d’avui és veure si el que sé –poca cosa i molt menys del que voldria, òbviament– sobre el principal tema de la història de la ciència, que és cóm neixen, sobreviuen i moren les idees científiques, em pot ajudar a entendre l’actual moment de la política espanyola. Una època on sembla que estan a punt de morir alguns partits polítics, altres pareixen estar malferits –sembla que perdran vots o n’obtendran menys dels que treien en eleccions passades–i altres, per contra, creixen de manera notable.
En el món de la ciència, les idees –es diuen paradigmes quan són molt importants– entren en crisi i en perill de mort o de descrèdit bàsicament per tres motius. El primer perquè apareixen aspectes de la realitat que no poden ser explicats mitjançant aquesta teoria, la qual, en conseqüència, no ofereix una guia fiable per solucionar els dits problemes. El segon perquè algunes de les parts d’aquesta teoria són contradictòries amb altres parts de la mateixa. El tercer motiu és que aquesta idea, i la tècnica que se’n deriva, es tornin incoherents amb els principis morals i ideològics vigents en la societat on viuen els científics que la defensen.
Si comparam, ara, les idees científiques, o paradigmes, amb els partits polítics espanyols, sembla que es pot afirmar que els dos grans partits –el PP i el PSOE– han entrat, com he dit abans, en un període de crisi. i les causes probables de dita crisi són tres, anàlogues –crec– a les esmentades per les idees científiques. La primera és perquè ni el PP, ni el PSOE, tenen una teoria convincent per explicar els dos gran problemes de la nostra societat: l’atur i la desigualtat. I si no saben analitzar la causa, cóm poden proposar la terapèutica, les mesures que farien minorar el problema? Les contradiccions? És creïble, per exemple, que siguin els dirigents que s’han beneficiat de la corrupció i de les comissions i sobresous els que pretenguin encapçalar la lluita contra dita corrupció? Les incoherències amb els valors els socials i culturals? Dos exemples. Es pot prohibir l’avortament voluntari i permetre la selecció embrionària, a resultes de la qual hi haurà embrions que necessàriament seran aniquilats? O es pot dir que hom és democràtic i prohibir que una part de la població que voldria reestructurar les fronteres pugui opinar sobre un tema que l’afecte directament?
He dit abans que hi ha tres motius pels quals un paradigma – o un partit polític– pot entrar en crisi. He mentit: n’hi ha una altra, de causa, i és la dels joves aspirants a professionals que viuen i pretenen fer carrera en el si de les organitzacions que suporten aquesta idea –universitats, acadèmies, col·legis – o en la gens fàcil vida de l’interior d’un partit polític. Quan aquests joves legítimament ambiciosos troben quasi barrat el pas cap a llocs més destacats i més ben recompensats, tenen una forta tendència crear un altre paradigma en el cas de la ciència, o un altre partit, en el cas de la política. Un partit que substituesqui els anteriors, als que intenten desacreditar. És el que passa –pens jo– actualment a Espanya en el món de la política. I vosaltres?
1 comentari
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Una cosa es que pugan opinar sobre la reestructuració de les fronteras ( a lo que tenen tot es dret ) i unaltre molt diferent es sa decisió , ( lo que correspon a tots es espanyols) Perqué es teu article de divenres passat va desapareixer de dilluns fins avui ?