Els actors protagonistes de Volveréis Jonás Trueba, Itsaso Arana i Vito Sanz seuen a conversar amb el Diari de Balears sobre la pel·lícula, els rodatges i la indústria.

• Com va ser el procés de saber que éreu els protagonistes a ser part dels guionistes del film? De quina manera vàreu fer feina com a guionistes i com a actors després?

Vito Sanz: Va ser com un regal que et fa Jonás en un moment, jo ho sent així. Amb Itsaso sí que havia treballat abans a La Virgen de Agosto, jo era la primera vegada. Que l'acompanyàssim, que poguéssim intentar retornar-li coses, intentar imaginar la història amb ell. I la veritat que el procés va ser molt bonic. Jo ho vaig sentir bastant bé, és a dir, jo vaig estar bastant content en aquests dies, ho record com a bonic, però perquè també hi havia alguna cosa d'estar junts i d'acompanyar tot el procés de guió.

• Però llavors, com la idea original de la pel·lícula ve per part de Jonás i com decidiu establir un diàleg sobre com han de ser els personatges i les situacions?

Itsaso Arana: Sí, això era que no està tot tan com compartimentat, crec que és part de la sinergia de la qual parlava Vito, que és cert que són molts anys de cinema i vida junts, la pel·lícula també parla d'això, que a vegades està tot molt barrejat, és la quarta pel·lícula que faig com a actriu, tu la cinquena (referint-se a Vito Sanz). Això és, la tercera vegada que fem de parella, la segona vegada que jo treball en el guió amb Jonás, i aquesta vegada nosaltres dues com a parella protagonista. Llavors sí que crec, a diferència, per exemple, de La Virgen, que jo em sentia més en horitzontalitat i gairebé sentia que la pel·lícula potser podia ser una espècie més de retrat, oferiment que Jonás em feia, jo sentia que aquí ens convocava Jonás per a demanar-nos ajuda i suport, i una evolució del treball de tots aquests anys. I crec que, encara que no està tan compartimentat, jo no sols escrivia sobre el meu personatge ni tu sobre el teu, sí que és cert que a mi em va agradar també la cosa de: era Jonás convidant-nos a la seva pel·lícula, diguem, i llavors ell dirigia l'escriptura també, però nosaltres vàrem poder pensar, repensar, fer l'escaleta, desfer-la 20.000 vegades, i quan rodis, tens tota la pel·lícula, tot el guió al cap, i totes les coses que no han estat, que també formen part de la pel·lícula.

V.S.: És veritat que després, amb tota aquesta informació, hi havia alguna cosa també que la parella en si, la nostra parella, com que tots els personatges al voltant pivotaven. I entraven i sortien. Tenien relativament poques sessions dins de la pel·lícula. Llavors, també ajudava una mica a abrigallar els actors i les actrius que venien, acompanyar-los, intentar cuidar-los, que ho entenguessin. I amb aquesta informació i amb totes aquestes capes que diu Itsaso, d'alguna manera, estàs ficat en la pel·lícula des d'un altre lloc. No com una pel·lícula més convencional, on arribes i treballes, és des d'un altre lloc diferent. Però, bé, no sé, jo ho record com intentar cuidar qui entrava. Va ser bonic.

• Com és Jonás com a director? Deixa que els actors improvisin, posa mil càmeres o té molt clar el pla que vol rodar i a partir de la col·locació de la càmera comenceu els actors la presa amb aquesta imatge ja planificada?

I.A.: És curiós, d’una banda ens deixa moltíssim espai, perquè roda plans molt llargs. Llavors a vegades tens una sensació que com a actor, com a actriu, has d’estar amb el ritme en aquesta pel·lícula, i anem molt ràpids amb el text. Estàvem fent un exercici gairebé de comèdia romàntica, del Hollywood dels 30, dels 40, llavors parlàvem a tota pastilla, i ell col·loca la càmera on la col·loca.

• I hi ha només una càmera, no?

V.S.: Sí, amb seqüències molt llargues, amb un sol pla o pla-seqüència. Però quan parles amb ell, pensa i repensa on posarà aquesta càmera i què farà. En el muntatge igual. Encara que després en el muntatge, s'obre a altres llocs i està obert a això, com en la interpretació. Quan treballàvem sobre el guió o sobre les interpretacions, sí que anem assajant o parlant el que sigui, i després en el rodatge es nota que està obert.

En aquesta pel·lícula és veritat que marcava més del normal, perquè tenia una idea al cap. I llavors ho notes, però és una mescla. Jo sempre he tengut la sensació, des de la primera pel·lícula, que no és un director que rodi i rodi per a després emportar-se tot el material i muntar una pel·lícula en el muntatge. No és conservador, no va amb por.

I.A.: No va amb por, és molt arriscat. Em sembla molt valent, perquè se la juga... I no es cobreix res.

V.S.: I juga amb això. Llavors també això fa als actors i a les actrius que tenguem una responsabilitat quan surts aquí i dius... Mare meva! Clar, ens passava que al rodatge estàvem fent més de tres pàgines i jo pensava: no tallarà. L'escena, a més, és complicada, hem d'entrar des de la cuina, després em pos a fer esport, després ella entra amb cafè...

I.A.: Després una cridada de veritat amb un actor que està en una altra ciutat, però que és de veritat. I abans de l'acció és una sensació que entraré en una muntanya russa. A més, hem d'estar súper orgànics, moltes vegades improvisem perquè el text ha d'estar molt viu i no sé com acabarà. Llavors fem mil versions de la seqüència. (riuen). Hi ha com una carretera, hi ha com un to, hi ha una freqüència que són les pel·lícules de Jonás.

Llavors, fins i tot en aquesta, que anàvem cap a una pel·lícula molt més escrita, personatges en alguns moments més extremats, en el meu cas fins i tot més allunyat, perquè per a mi era com un repte que em venia de gust provar. Fins i tot en això, saps que Jonás té una manera de mirar el món i nosaltres ja vibrem amb aquesta freqüència. Tu saps on estàs i tens el mateix equip artístic, tens uns decorats, hi ha alguna cosa, hi ha una memòria aquí que fa que saps que no et cauràs i que si caus és que ell després et recollirà. És a dir, hi ha una confiança.

• Parlam d'un director que, almenys per a la crítica i per a la indústria més especialitzada, és una referència europea. Veniu de guanyar la quinzena de realitzadors amb aquesta pel·lícula. L'any passat ho va guanyar Criatura. Tenéis que venir a verla, pel·lícula en què també sou la parella protagonista i que va guanyar un premi en Karlovy Bary. Tant ¿Quién lo impide? com La virgen de agosto varen aparèixer a la llista de les deu millors pel·lícules de Cahiers du Cinema. Llavors, sembla que a nivell de crítica, estam parlant d'una persona que es té molt en compte.
  
  A més, sembla que hi ha una nova onada de cinema fresc a l’Estat espanyol amb el cinema de Carla Simón, Sorogoyen o Pilar Palomero, entre d’ altres, que estan començant a arribar també als grans premis europeus, als festivals importants i sembla que fa un temps que això no estava en la nostra indústria. Com veieu aquest nou cinema?

I.A.: És esperançador, no? És una bona notícia. Evidentment hi ha una voluntat política de repartir els doblers d'una altra manera, sobretot amb el tema de la igualtat, de totes aquestes noves directores que estan sortint, que estam sortint. Crec que té a veure amb un deute històric amb una altra mena de cinema i que s'està posant l'ull en això. I que quan no s'ha posat aquí, a nivell sistèmic, industrial, mercantil, s'està posant fora. Llavors, quan vens amb un premi de Canes es pensa: 'Deu estar bé la peli'. Obrir-se pas també a la lliga dels majors, a través de tenir un lloc fora, com Canes.

Crec que només són bones notícies i a mi em fa molta il·lusió pensar en sentir-me agermanada amb aquestes altres cineastes com a actriu, com a guionista, una nova generació que està també trencant el sostre de cristall que hi havia a nivell generacional a Espanya.

• Com a actors i actrius que esteu en el món de la indústria espanyola, no sé si recordeu, supós que sí, que durant aquest any hi ha hagut tot el cas de Carlos Vermut, i amb el cas el que es va denominar el ‘Me too’ espanyol. M'agradaria saber com ho veieu perquè record, per exemple, que Berta Prieto va fer un escrit en ‘El País’ que deia que tots ho sabíem, però ningú no va dir res. M'agradaria saber com ho veieu ara, perquè sembla que va passar l'escàndol i tornam una mica al mateix. A mi, com a espectador, també em desespera una mica.

V.S.: És molt sensible la situació. A mi em sembla sempre un tema trist, però alhora també te n'adones, prens consciència de la situació que s'ha viscut durant molt de temps i que crec que ara, amb tot això que està sortint, em sembla molt valent que aquestes al·lotes o aquestes persones parlin de l'assumpte, però és molt fràgil tot.

I.A.: Jo simplement dir amb això de Carlos que el trist per a mi és que quedi en un linxament personal, entenc que hi ha un ajust de comptes súper necessari i crec que és súper necessari que hi hagi un munt de víctimes que es posin a parlar. Crec que cal compartir-ho, crec que hi ha molts cercles de dones ja que no oblidem i que aquesta informació s'està passant entre nosaltres, però tant de bo serveixi també de forma didàctica, exemplificant, perquè aquestes conductes no es repeteixin, no es propaguin. Hi ha una reeducació súper necessària.