Volveréis (2024) és el nou film de Jonás Trueba, fill de Fernando Trueba i nebot de David Trueba. Tot i que, per al gran públic no és un director i creador conegut, dins de la cinefília i la premsa especialitzada és un autor reconegut amb diversos premis a festivals importants. Sense anar massa enfora, aquest film va guanyar la secció paral·lela ‘La quinzena de realitzadors’ del festival de Canes.

És un film molt cuidat, que pot parèixer més lleuger del que realment és. Té molta consciència de si mateixa i, a més, pot donar la impressió que és més comercial del que pareix, ja que és un cinema lluminós i fresc. Té una idea molt clara que ens ajuda perquè la història avanci: Una parella d’uns 40 anys decideix separar-se i, a més, decideixen celebrar-ho. Aquesta idea sempre l’havia comentat el pare d’ella, que l’interpreta Fernando Trueba (pare del director del film). Les dues persones d’aquesta parella estan lligades a la indústria del cinema, ell és actor i ella és directora. Ella està en la fase de post-producció del film i, a més, té un amic que està a un rodatge d’una sèrie. Aquesta sèrie és real i es va enregistrar aquestes escenes mentre Rodrigo Sorogoyen era al rodatge de la seva sèrie Los años nuevos que està sense estrenar (en uns dies s’estrena al festival de Venècia). Per acabar d’embolicar el guió, és una peli dintre d’una peli, per tant quan la protagonista està fent feina amb el muntatge de la seva pel·lícula; començam a veure algunes imatges d’allò que està muntant i coincideix amb la pel·lícula que nosaltres estam mirant com espectadors. En conclusió, tenim un guió robust i valent dels autors per a tractar una idea senzilla i amb moltes capes.

Tota aquesta informació ens ajuda a entendre que és una pel·lícula generacional per a la indústria, està marcant per diferents motius. El director del film fa una pel·lícula sobre una idea del seu pare (un dels directors més famosos de l’Estat i guanyador d’un Oscar) i a més, el posa d’actor interpretant a la persona que origina aquesta idea dins el cinema. A més, meta-cinematogràficament hi ha més capes, Itsaso Arana va estrenar film l’any passat i el seu personatge té aquesta professió. En un moment del film hi ha una festa on apareixen diferents aparicions d’actors, actrius i diferents professionals d’aquesta generació de quaranta anys. S’estan posant al davant i estan dient que ara ja és el seu moment, ja aquesta generació ja és la primera lliga de la indústria i, a més, es relacionen de manera diferent entre elles, compartint rodatges i idees.

Cal remarcar que tot el cinema de Jonás Trueba és un cinema molt burgés, on ens trobam davant de grans cases i de converses intel·lectuals i culturals. Ell no s’amaga, és la vida d’un fill d’una família plena de persones rellevants a la indústria. També ho són els seus referents, pel·lícules com Annie Hall o The Purple Rose of Cairo de Woody Allen són comèdies intel·lectuals que juguen amb límits de la ficció i realitat com també ho fa aquesta magnífica pel·lícula de Jonás Trueba.