Segurament molts dels lectors d’aquest diari coneixen la cançó «Camals mullats», de La Gossa Sorda, i han sentit alguna vegada el famós t’estimo, t’estime, t’estim. Us heu demanat, però, quina d’aquestes tres formes és normativa, o si hi ha alguna altra manera de fer la primera persona del singular (és a dir, de fer concordar algun verb amb el pronom jo) en català? Si us ho heu demanat i ho heu cercat, deveu haver trobat que és tan admissible dir t’estime (forma pròpia del català valencià), com t’estimo (pronunciat amb [o] final, com en nord-occidental, o amb [u], com en català oriental central), t’estim (propi del català balear i de l’alguerès) o t’estimi (propi del català nord-oriental).
Algú potser pensar que tantes formes per a la primera persona del present és embolicat, però hem de tenir en compte que el polimorfisme normatiu (que és com es diu el fet de disposar de diverses solucions per a un mateix fenomen) no és exclusiu del català. Per exemple, en castellà trobem que la segona persona del singular es pot fer tant amb la forma tú (tú cantas) com amb vos (vos cantás), i la del plural, tant amb vosotros com amb ustedes. Igualment, en anglès podem escriure, segons el model ortogràfic que seguim, color (que significa el mateix que en català) o bé colour.
Tenir diverses opcions, però, no sempre vol dir que puguem anar alternant les formes aleatòriament. Així, és recomanable que qui escriu aquestes línies, parlant de català oriental central, empri sistemàticament les formes acabades en -o (penso, canto, salto), però per als parlants de català mallorquí, menorquí o eivissenc el que és recomanable és utilitzar la desinència zero (pens, cant, salt). Això passa en qualsevol registre, tant oralment com per escrit.
Normalment, la desinència zero implica mantenir la consonant final del radical (que és el segment del verb que trobem abans de -ar, -er/re o -ir), com passa a pens. Ara bé, hi ha casos en què es produeixen canvis. En primer lloc, si el radical acaba en -l·l (anul·lar) o en -ss (ingressar), aquests dígrafs es redueixen a -l (anul) o a -s (ingrés), respectivament. En segon lloc, en els verbs acabats en -er/-re o en -ir, si el radical acaba en -b (decebre) o -d (percudir), la primera persona sol escriure’s amb p o t finals, com la tercera persona (decep, percut). En canvi, els verbs acabats en -ar (trobar, badar) mantenen la -b i la -d (trob, bad). En tercer lloc, si el radical acaba en -v, se sol mantenir aquesta -v en l’escrit, tot i que oralment s’admet l’articulació amb -u: per tant, escriurem jo aprov, encara que podem dir aprov o aprou. En quart lloc, si el radical acaba en vocal + j/g, la primera persona s’escriu amb -ig, però, si davant de la j/g hi ha una consonant, mantindrem la j o la g: així, podem dir, per exemple, que sempre puig alguna muntanya quan viatj pel món.
Com hem vist, doncs, la primera persona del present d’indicatiu no sol dur cap terminació. De vegades, però, cal afegir-n’hi alguna per regles fonològiques. És el que trobem en els verbs que tenen un radical acabat en -gu o -qu, com adequar, en què la primera persona és adequo. Així mateix, si el radical acaba en consonant + e/i, s’adopta la desinència -i (estudii, somii, canvii), una desinència que no s’ha de confondre amb la del present de subjuntiu (que duu una dièresi: és impossible que algú canviï).
Finalment, una qüestió més complexa és la dels verbs de la tercera conjugació (és a dir, els acabats en -ir), que poden ser purs (com bullir, dormir, tossir, sentir, per exemple) o incoatius (la majoria). Els verbs incoatius són els que, en català oriental, afegeixen la terminació -esc o -eixo. D’aquestes dues opcions, la més pròpia de les Balears és -esc (afegesc, conduesc, etc.). Hi ha verbs, com ferir, fregir, afegir, tenyir o vestir, entre alguns altres, que admeten tant la conjugació pura com la incoativa. Ara bé, això ja seria matèria per a un altre article. Mentrestant, si teniu dubtes relacionats amb aquest tema o hi ha alguna qüestió que vulgueu comentar, ens podeu escriure a l’adreça galmic@uib.cat i usrespondrem tan aviat com puguem.
Elga Cremades (UIB, GALMIC)
