Xesc Bujosa11/04/14 0:00
TW
6

Vaig anar a votar, el diumenge passat, en les eleccions primàries que havia convocat el PSOE balear a fi d'elegir candidat per a les properes votacions autonòmiques. No vull caure en el parany de dir quin fou el sentit del meu vot perquè aquesta declaració –pens– faria incoherent la resta de l'article, destinat bàsicament a lloar la iniciativa que ha pres el principal partit de l'oposició de fer unes primàries obertes no solament per als afiliats del partit, sinó per a tots els ciutadans que volguessin desembutxacar, com vaig fer jo, dos euros. La causa de la meva satisfacció és que crec que unes primàries d'aquesta mena són una bona mesura per a combatre unes de les pràctiques perverses de la nostra democràcia que és, ni més ni pus, el clientelisme. I molt lligades al clientelisme hi figuren l'endogàmia i el nepotisme. Intentaré explicar-me.

S'entén per clientelisme l'atenció excessivament preferencial als clients. I des del punt de vista de l'empresa privada no hi ha, al meu entendre, cap problema. Si ells prefereixen atendre els vells clients en lloc d'anar a cercar-ne de nous, i si el nomenament dels seus directius el fan els accionistes o –cosa molt rara– els treballadors mitjançant votacions, l'única cosa que podem dir és que ja s'ho apanyaran: que del seu pa en faran sopes, com deim en bon català. El mercat els posarà al seu lloc.

La cosa no és tan clara si les empreses no són estrictament privades: quan són públiques o quan reben subvencions procedents del fons públic. El problema es planteja a l'hora d'anomenar directius. Han de ser els treballadors–els funcionaris o parafuncionaris– els qui elegeixen els seus directors? Jo de cada vegada ho dubt més. Tenc dos exemples que em semblen molt clarificadors. El primer, en el meu lloc de treball –el de la Universitat– i, l'altre, en els partits polítics. Pel que fa al primer, ja sabeu que els professors universitaris gaudim del privilegi de poder elegir els nostres dirigents: el rector i el seu equip de govern. I, com és sabut, són el rector i el seu equip els qui han de dirigir el rumb de la institució, que té uns fins i unes tasques socials molt importants. Però, ai!, hi ha el perill que el rector pensi que ha de defensar fonamentalment els interessos dels que ja hi són, dels qui l'han votat i dels qui –no ho oblidem– l'han de tornar votar si vol –ho volen quasi tots– ser reelegit. És el clientelisme. Una pràctica que explica el fet dels anacronismes i immobilismes que existeixen en la universitat espanyola i també en la balear: llicenciatures amb més professors que alumnes, assignatures passades de moda o sense sentit –la meva, la història de la ciència, probablement també ho és, una d'elles– i la resistència que hi ha, encara que alguns dirigents i treballadors confessin el contrari, a la implantació de nous estudis, com podrien ser en la nostra Comunitat els de medicina. El cas dels partits polítics és molt semblant. Si els candidats els elegeixen els afiliats, quan aquests candidats surtin elegits en les generals, quan accedeixin al poder, tendran la temptació –gairebé l'obligació– d'anomenar directius i assessors no als més preparats de la societat, sinó a aquells membres del partit que els han votat o, millor encara, que han recaptat vots a favor seu en unes primàries restringides. Persones que esperen un pagament –una col·locació– que, en el mercat lliure i per la seva preparació, probablement, no obtendrien. Amb unes primàries obertes, com les del diumenge passat, els candidats tendran –en el cas de ser elegits en les generals– les mans més lliures a l'hora dels nomenaments i de les decisions polítiques que hagin de prendre. Enteneu ara per què em vaig gastar dos euros –restringint un poc la civada a les meves estimades egües: res és gratis en aquesta vida– la setmana passada i, també, per què em neg a confessar el sentit del meu vot?

Xesc Bujosa