La contingència, la teleologia i na Caputxeta vermella

Alguns dels meus amics que em llegeixen –crec que els que reuneixen ambdues condicions es poden comptar amb els dits d'una sola mà– m'han retret el fet que, darrerament, he emprat algunes paraules el significat de les quals no tenen clar i que sospiten –són així– que jo tampoc no l’hi tenc. Com a exemples recents posen els dels mots “contingència” i “teleològic”. Intentar explicar el seu significat –i la seva importància en els arguments o simplement opinions que mir d'exposar en aquests articles– serà l'objectiu de les meves paraules d'avui. L'Enciclopèdia Catalana defineix contingència com allò que pot ser o que pot no ser. Darrere aquesta definició, realment una mica críptica, hi ha la intenció, crec, de dir que en aquesta vida no hi ha res que estigui predeterminat, que el que passi –o que no passi– depèn de les circumstàncies, del medi, de la casualitat, de l'atzar...

La contingència és una noció molt important en la teoria darwinista, amb la qual us don, segurament massa sovint, la tabarra. Darwin va creure i ens va ensenyar que les espècies que existeixen podien haver existit o, molt més probablement, no: ell diu que són fruit de l'atzar i que els canvis morfològics que han tengut respecte als seus antecessors, per raons sempre desconegudes i imprevisibles, els han servit per adaptar-se al medi ambient, que muda molt aviat i que no està tampoc predeterminat. Si el concepte de contingència és clau dins la teoria darwinista, no ho és menys el de teleologia, que és l'altra paraula que preocupa aquesta espècie tan rara i contingent que és la dels amics lectors. Sí: la noció de teleologia és també important en la teoria evolucionista. Ho és, però, en el sentit contrari. Vull dir que Darwin va acabar per sempre més amb aquesta especulació filosòfica. Les explicacions teleològiques són les que es basen en el supòsit, o creença, que les coses existeixen o –encara pitjor– que han estat creades per a complir una determinada finalitat. És allò –recordau– de na Caputxeta vermella. El llop impostor tenia ulls per a mirar-la, dents per a mossegar-la, orelles per a sentir-la... i no segueix, ja que podríem entrar en terrenys escabrosos als quals tan afeccionats, ja ho sabeu, són els antropòlegs. No, com he intentat dir i explicar, Darwin acaba, per sempre, amb les raons i les causes teleològiques o finalistes que havia propugnat el mateix Aristòtil. El llop tenia les dents, els ulls, i les orelles així com les tenia perquè aquests trets morfològics l'havien ajudat a sobreviure. A sobreviure –cal que ho digui?– més i millor que el seus competidors.

Contra el que alguns puguin pensar no he emprat, doncs, en els meus escrits “contingència” i “teleologia” per bravejar d'erudició, sinó, com quasi tot el que faig en la vida, perquè no hi havia més collons que fer-ho. Fer-ho si volia ser precís i, al mateix temps, curt. He emprat dites paraules, fonamentalment, per a discutir les clares analogies que pens que hi ha entre les ciències de la vida –la biologia– i les ciències socials. Les ciències socials estudien les lleis, les fronteres, les llengües, les constitucions, les religions, els sentiments, els estatuts, les associacions, etc. que han estat creades pels homes i que regeixen i ordenen la vida dels humans. Al meu pobre i poc original parer, aquestes estructures han aparegut de manera contingent –per mor de canvis de les circumstàncies i del medi social– i allunyades de qualsevol teleologisme o predeterminació. I evolucionaran: ja ho crec que ho faran! Ningú no pot aturar l'evolució de les espècies ni de l'ordenació social. Ni Rouco Varela.

Xesc Bujosa