Els missers i la política

Pens que és un error reduir l'anomenada bombolla al món immobiliari i de la construcció. La coneguda eufòria econòmica dels anys passats va provocar moltes altres rauxes, a les conseqüències de les quals ens toca ara fer front. Entre elles la creació de noves universitats, i de noves titulacions dins les tradicionals. Ambdues feren augmentar de manera exponencial el nombre d'alumnes universitaris i, encara més, el de professors. També, lògicament, el de titulats a la recerca d'un treball que estigués d'acord amb la seva preparació. Ajustar el mercat laboral a aquesta sobreoferta de llicenciats universitaris no ha estat, ni és, ni serà, una tasca fàcil. Una de les professions que va veure més implementada dita oferta fou la d'advocat. No seré jo el que insistesqui en la hipòtesi de què l'excessiu nombre d'advocats ha provocat –volent o sense voler– un complicat entremat legal que fa que una persona no pugui anar pel món sense tenir un misser que l'aconselli. Això ho sabem els que no som empresaris, més ho han de saber els que volen crear una empresa o mantenir viva la que tenen. La feina d'aquests advocats encomanats per a resoldre conflictes –a vegades per a provocar-los– augmenta la productivitat d'una societat? Vet aquí un bon tema de discussió, en el qual tampoc entraré.

M'agradaria, tanmateix, dir que el gran nombre que tenim, de missers, no és un fet –no són unes xifres– que ens distingeixi d'altres països europeus. El que sí que ens distingeix és el nombre de polítics d'alta graduació que fan feina –permeteu-me seguir la meva proverbial ingenuïtat – per a nosaltres, els ciutadans llisos, que són llicenciats en dret i en bona part funcionaris. Segons les xifres publicades són, a Espanya, més del 70% els polítics d'alta responsabilitat que són advocats. He de demanar perdó a qui pertoqui, però quan pens en advocats funcionaris o parafuncionaris –registradors, per exemple– no em puc estar de què em venguin al cap els noms de Mariano Rajoy, Soraya Saenz de Santamaria, Maria Dolores de Cospedal, José María Aznar, Esperanza Aguirre, Manuel Fraga i, fins i tot, Antonio Hernàndez Mancha, que sempre ha estat –ho he de confessar– el que m'ha caigut més simpàtic dels dirigents del PP. Tots advocats.

És aquesta assimilació entre els polítics conservadors, o immobilistes, integrats majoritàriament al PP, i l'advocacia estatal, el que per ventura podria explicar el conflicte que hi ha entre els polítics espanyols –de Madrid, principalment– i els catalans. Uns –seguidors de Justinià– creuen que han de prevaldre les lleis establertes i els altres –més influenciats pels ensenyaments de Lucreci: “no temeu ni els déus ni les lleis”–– la voluntat popular. Qui guanyarà? Em conformaria amb un empat.