Fraternitat hispànica

Miquel Flaquer és un gabellí que atresora amb grans quantitats les virtuts de la intel·ligència, l'ordre, la feinera i la generositat. És gràcies a ell que he pogut conèixer un text que avui m'agradaria comentar. És el que publicà Josep Morató a la Revista de Catalunya l'any 1914 amb el suggestiu títol “Espanyolisme”. L'article apareixia a la mateixa plana –aquesta és la raó de la troballa– d'un d'Alzina i Melis, un psiquiatra, també gabellí, sobre el que Flaquer està acabant un llibre molt ben documentat. En l'esmentat article Josep Morató afirmava que els catalans mai han sentit com impropi el gentilici d'espanyol.

És veritat que la paraula España i el gentilici que li correspon sempre han estat prou polisèmiques i a vegades s'han emprat en sentit fins i tot oposat. Sense entrar en l'orígen de l'esmentada paraula –llatí, grec, fenici, basc?– és sabut que quan Alfonso I el Batallador –aquell que reinà en Pamplona, Aragón, Sobrarbe i Ribagorza– es dirigí cap a Màlaga ho feu –afirmen els documents– cap a “Tierras de España” i que, per contra, els àrabs, en els seus escrits, anomenen espanyols als cristians. Complicat.

Josep Morató argumentava que hi havia en temps medievals una mena de solidaritat entre els diversos regnes hispànics: Lleó amb Castella, Aragó, Navarra i Portugal. I que aquesta col·laboració es pot exemplificar a la decisiva batalla de Las Navas de Tolosa, on el rei Sanç VII de Navarra, Pere el Catòlic i Alfons II de Portugal, aidaren Alfonso VIII en el seu enfrontament a Muhammad an-Nassir. Aconseguiren l'èxit, i a l’esmentat triomf hi contribuí de manera molt important –no sé si Morató tira la manta molt cap al seu costat: els historiadors militars diran – Dalmau de Creixell, un català expert en planificació de batalles. Era la “hispànica germanor”, contra un enemic comú del que –no ens enganyem– cobdiciaven els seus bens i territoris. La col·laboració entre els espanyols agrupats en distints regnes continuà en altres empreses com el descobriment i colonització d'Amèrica on, també, hi contribuí prou gent de llengua catalana. No hi havia excessius problemes en l'enteniment encara que en opinió de Morató la Corona d'Aragó i els catalans en tragueren molt menys profit que els castellans, d'aquestes empreses comunes.

Els problemes entre germans aparegueren quan va venir la unificació política. Una unificació que tendia a tenir –diu Morató i amplific jo– un sol Déu, un sol monarca, una sola jurisprudència, un sol sistema recaptador, una sola cultura, una sola llengua. Dita unitat es féu donant, cada vegada més, una preponderància a Castella, que serviria de model i de tutor. Les relacions mudaren: ja no foren de germanor, sinó de supeditació. D'aquí nasqué l'anomenat nacionalisme català que pren sempre més força quan augmenta la consciència del desgavell que hi ha a la ciutat –endevinau quina és?– on s'ajunten – el fet sembla mal de dissimular – la cultura cortesana amb la corrupció.

Per ventura convendria tenir present les paraules que Morató escrigué el 1914 si volem construir una convivència on el respecte a la diferència, la gestió descentralitzada de l'administració i de la justícia, i la igualtat –que no la uniformitat– de drets entre els espanyols que pertanyen a diverses cultures i nacions en fos norma. Amb aquesta “fraternitat hispànica” jo, com Morató, m'hi avendria d'allò més.

Xesc Bujosa.