DRAC INCA: Villar (6), Merino (8), Stacey (10), Crespo (2) i Aldama (13) "cinc inicial" Edu Sánchez (7), Mons (12), Cabral (11), Lightfoot (13), Montañana (4), Gil (2) i Bou (0).
LOS BARRIOS: Uriz (8), Escudero (4), Bárcenas (3), Lucho Fernández (2) i Blackwell (23) "cinc inicial" Carlos Martínez (5), Lebedev (2), Paco García (2), Juan Rosa (10) i Tortajada (2).
ÀRBITRES: Palenzuela Pastrana i Sacristan Barazón.
INCIDÈNCIES: Partit disputat al Palau Municipal d'Esports d'Inca, davant uns 2.000 aficionats. Kelby Stuckey, amb crosses, presencià el matx.
El Drac Inca només necessità un quart per humiliar Los Barrios, un equip format a base de talonari i que ahir fou un ànima en pena al Palau. El conjunt d'Abós sortí concentrat i avassallador a la pista. Per fora, Villar i Merino, i per dins, Aldama, lideraven un inici espectacular que aprofità l'adormiment de Los Barrios per donar un colp d'autoritat al partit. Oliete intentà aturar l'hemorràgia, però els seus homes no estaven per la feina. Eren tous en defensa, lents al balanç defensiu, i absolutament negats en atac.
Amb aquest panorama, el conjunt del Raiguer acabà el primer quart amb un suculent avantatge dins la motxilla (23-6), amb un triple final a taulell de Llorenç Mons que demostrava que ahir era un d'aquells dies en què tot surt bé. El primer atac del Drac Inca en el segon tram acabà amb un triple del nou fitxatge, Orlando Lighfoot. José Luis Oliete introduí tres homes de cop i situà l'equip en zona per convulsionar el matx o, almenys, donar una imatge mínimament digna. Però ni això. L'equip mallorquí era un autèntic cap de fibló, i tots els seus homes semblaven tocats pels déus.
L'avantatge va anar augmentant fins a adquirir escandalositat (43-18 quan faltaven 2:30 per al descans). Oliete estava desolat per l'espectacle, i no era per menys. I mentre, Lightfoot deixava ben clar que és un tres amb excel·lent mà i bon passador. Però un tres, perquè ahir no trepitjà la zona, i se'l fitxà per substituir Stuckey. És d'esperar que quan li toqui faixar-se per dins, sigui igual d'efectiu que per l'exterior.
La represa no mostrà cap novetat, per tranquil·litat dels components del Drac Inca i ensopiment dels espectadors. La cara d'Oliete era tot un poema. Un home sempre ben considerat i pretès a Inca, i que acostuma a sortir ben parat del Palau, veia ara com els seus jugadors el deixaven en evidència, amb una actitud impressionant (en el caire negatiu) per uns jugadors professionals. El final del partit era el millor que podia passar, però, mentre, l'única distracció era comprovar amb preocupació alarmant que Lightfoot era molt «lleuger» per jugar dins la zona, i Juan Rosa l'hi demostrà.
