El metge mallorquí Carles Amengual es convertirà aviat en el primer president espanyol de la Lliga Mèdica Homeopàtica Internacional de la història. Nascut a Selva i impulsor del jardi botànic d'aquest municipi, serà elegit oficialment el 3 de setembre pròxim per a aquest càrrec en un acte que es realitzarà a la localitat romanesa de Sibiu després d'haver rebut el suport unànime dels representants dels 45 països que integren la Lliga.
Segons Amengual, «és necessari augmentar molt el nivell de preparació dels homeòpates, fins i tot més que en altres especialitats». En aquest sentit, apunta que «molt sovint els nostres pacients són molt complicats, ja que acudeixen a nosaltres després d'haver provat ja el tractament amb medicines que no els han solucionat els seus problemes, el que ens obliga a tenir una formació especialment rigorosa».
És de l'opinió que a l'ambit de la medicina homeopàtica «hi ha un alt nivell d'intrusisme i picaresca, perquè molts diuen ser homeòpates i ni tan sols tenen la carrera de Medicina, i aquesta manca de preparació fa molt de mal al prestigi d'aquells que s'han format a consciència». Aquest homeòpata de 44 anys, que exerceix des de fa 22 ençà, és llicenciat en Medicina i Cirurgia i en Biologia, posseeix l'especialització en Homeopatia, Medicina Xinesa i Botànica Farmacèutica i ha desenvolupat el càrrec de president de l'Acadèmia Médico-Homeopàtica de Barcelona entre 1991 i 1999.
La manca d'una cobertura legal específica en l'àmbit d'aquesta especialitat mèdica, encara no reconeguda com a tal a Espanya però sí a països com Bèlgica i Holanda, afavoreix aquest intrusisme ja que, des del seu punt de vista, «l'Estat es el que ha de regular la professionalitat dels homeòpates, que haurien de fer primer Medicina i després els tres anys d'Homeopatia, encara sense homologar, per garantir un bon treball en un tema tan delicat com la salut». Per això, el que serà el president més jove de la història de la Lliga pretén, durant el seu mandat, «apujar el nivell acadèmic dels estudis de medicina homeopàtica, exigint la formació necessària; ajudar els països en vies de desenvolupament d'Àfrica, Àsia i Europa de l'Est que comencen a veure quines són les possibilitats d'aquesta branca, i tenir veu en l'OMS».
