«Era una nit extraordinària. Hi havia hagut vent. Però s'havia aturat i els estels havien esclatat com l'herba. Semblaven matolls amb arrels daurades, dilatades, enfonsades en la fosca i que aixecaven taques relluentes de nit. Jourdan no podia dormir. Es girava i es regirava sobre el seu matalàs. I es deia que la nit era clara dins tota la seva bellesa. Mai no l'havia vista així. El cel tremolava com si fos de metall. I hom no ho podia entendre, puix que tot restava immòbil, fins i tot el petit brancam de vimet. Sí. Allò no era el vent. Era simplement el cel que descendia a tocar la terra, escombrar la plana, fregar les muntanyes i fer sonar els caminals dels boscos. Després retornava al fons de les altures...». Qui així descriu una nit «màgica» a la seva terra de naixença és Jean Giono, el qual fou considerat com el «cantador exaltat de les belleses de la Provença». Amb obres com Vraies Richesses i Poids du Ciel no es limitava a la condició de novel·lista regionalista, com l'havien anomenat injustament alguns crítics, sinó que exercia de poeta en prosa inspirat per una filosofia naturista que actualment les joves generacions volen recobrar. Provença és, per als mallorquins, quelcom més que una regió francesa. És part de la nostra història, part important que es reflecteix en aquella «tràgica història dels reis de Mallorca». A la seva obra, quelcom autobiogràfica, Que ma joie demeure, a Grasset, editor, data da fa ara just setanta-tres anys, continua dient: «Hi havia tanta lluminositat que es podia veure el món dins la seva veritable veritat, no tan encegador com el dia però engreixat d'ombres i d'un color molt més fi. Els ulls se n'alegraven. L'aparença de les coses no era tan cruel, però tot plegat ens narrava una història, sempre parlant dolçament als sentits. El bosc, allà lluny, s'havia colgat dins la tebor dels comellars com un gran ocell, la pintada, de plomes lluentes. -M'agradaria que em trobàs fent feina- es va dir Jourdan. I és que esperava la vinguda d'algú des de feia molt temps. No sabia exactament qui. No sabia per on vindria. No sabia si vindria. Només ho desitjava. És així que de vegades s'esdevenen les coses i l'esperança humana és un tal miracle del qual no és precís sorprendre's si il·lumina un cap sense saber ni perquè ni com. El fet és que aquella ens ajuda a aixecar de bell nou la vida amb les seves grans ales de vellut. -Jo crec que vindrà- es tornà a dir. I com la nit era extraordinària, tot hi era possible». Jean Giono tenia, entre els seus mèrits, el de saber explorar l'ànima d'aquelles massies on era desenvolupada tota una filosofia de pagès que ens deixa compartir a través de tan belles pàgines.