S'ha dit que quasi tota l'obra de Miquel dels Sants Oliver (Campanet, 1864-Barcelona, 1920) és presidida pel sentiment de la història. És a dir, que aquest escriptor no podia evitar, com un apropament als romàntics, sentir-se atret pels esdeveniments de la humanitat pretèrita. I ho feia tot evocant i sentint, de manera fecunda i profunda, en paraules de Llompart, la crònica d'antany com a temàtica del present, cosa encara viva i projectada vers el futur. Aquesta perspectiva sentimental li feia sentir més d'una vegada les irreparables injustícies comeses pels nostres avantpassats. Així ens permet descobrir-ho, per exemple, al seu aplec de poesies publicat a Barcelona el 1910 i en què, entre d'altres poemes, en dedica un al científic Francesc Aragó: «Que hi fan en mala hora, pel puig de Galatzó,/dos joves que hi mantenen un fogueral encès?/ Calculen de la Terra l'exacta dimensió,/ si bé presum que criden l'esquadra del francès,/ la veu del poble sobirà.../No tal: ens miden la presó:/ fixen el quart d'un meridià!»
«Un d'ells dit Aragó,/ nascut al Rosselló,/ era un florit donzell. Vint-i-dos anys tenia;/ i el pes i el moviment dels astres coneixia./ Son nom era sabut del Tàmesi a Germània./ L'ensomni pitagòric portava a l'esperit;/ el front li havia ungit/ la divinal Urània/ del bes suprem de l'infinit;/ i, atònit desxifrant les altes meravelles,/ posava en equacions/ i nota de guarismes/ el cant de les estrelles,/ la música dels mons. Malhaja la discòrdia!/ Malhaja qui portava l'horror del dos de Maig,/ de la Moncloa i l'Armeria!/ Espanya per un clam frenètic responia,/ i fins i tot Mallorca cridà: Muira el gabatx!/ Muira el gabatx!...Cap més Mallorca en coneixia/ dels que necessitava per fer revolució,/ cap més que el que encenia/ les altes foguerades del puig de Galatzó/-A ell!"Clama la xurma."Mateu-lo! Es un traidor!/ És un espia de l'Imperi./ Mes un valent patró/ de barca que el servia/ de son perill el prevenia/ donant-li, per desfressa, vestits de mariner;/ i pel desert camí de Palma acompanyava,/ com un sagrat dipòsit d'honor, son estranger.»
Lamenta el poeta l'odi de la turba enfurida. L'aventura de la seva reclusió voluntària entre els murs de Bellver i la seva posterior fuita a bord d'un veler la coneixem ja... «Per entre mil esculls del mar i de la guerra/ entrar pogué Aragó dins de la seva terra,/ dels doctes esperat;/ entrar pogué de nou al temple de la glòria/ i, enllà, les portalades que descobreix la història,/ els termes entreveure de la immortalitat./ Pel públic i auditori tingué la humanitat/ aquell garçó florit, el català-francès,/ el benvolgut d'Urània,/ rebrot perpinyanès/ de l'arbre de la vella Septimània./ En una edat va viure de genis triomfals,/ quan la florida de l'Imperi;/ i,rodejat d'aquell altíssim magisteri/ que veien les nacions com un ull de cobejança,/ li foren sos iguals, li foren Pars de França,/ Laplace, i Berthollet, i Gay-Lussac, i Biot;/ Monge, i Foucroix, i Lalande, i Fresnel, i Carnot,/ Dupuytren, i Orfila.../ Llavors fou la gran Vila/ la vila de la Llum;/ i enmig d'aquell esclat suprem, d'aquella glòria/ quan de sa joventut passada fa memòria/ i n'escriu el resum,/ els jorns va recordar de Mallorca i d'Eivissa...»
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
