De vegades tenim la sensació que hi ha diverses esglésies catòliques paral·leles. Que dins la mateixa religió es troben grups ideològicament oposats. Que el cristianisme té moltes lectures i que els dogmàtics resisteixen en els seus búnquers tant com els liberals. Confondre, escandalitzar i contradir és quelcom que marca molts moments històrics de l'Església oficial i per això són d'admirar tots aquells que en un determinat moment del passat es mostraren contestataris, com Teresa de Jesús o Teresa de Calcuta. La Revolució espanyola de 1868, anomenada Revolució de Setembre o la Gloriosa, fou un procés iniciat amb l'enderrocament d'Isabel II, el setembre d'aquell any, quan demòcrates, progressistes i la Unió Liberal, que havien format el 1866 el Pacte d'Ostende, donaren suport a l'alçament iniciat per Prim i Topete. Isabel II abandonà el país, Serrano ocupà la regència i Prim, la presidència del Govern.
L'aixecament federal, el 1869, i la feblesa de la monarquia d'Amadeu I provocaren l'abdicació d'aquest i la proclamació de la Primera República. Però no hi ha truita sense ous romputs ni efecte sense causa. Els governs d'Isabel II foren desastrosos des dels punt de vista polític, social i econòmic. Un Estat en bancarrota permanent, incapaç de donar una solució a les guerres civils i negat a formar part de la Revolució industrial, que només tendrà una certa significació a Catalunya i el País Basc. La història mesetària de sempre. I dins aquella societat, dues castes de capellà o religiós: el que es creia ser la veu de Déu i el que es conformava a ser la veu dels pobres. A aquesta segona casta pertanyia mossèn Gili Vives, fundador de la Congregació de les Germanes de l'Empar, moviment que només havia tingut un semblant a França. Gran administrador, bon conductor de la Junta Provincial de Beneficència, era l'ànima pública i la veu esperançada dels més humils, dels nins orfes i els vells abandonats, dels malalts i el bojos. De tal manera va dur les coses, tot aprofitant un cèntim, i donant claror allà on hi havia fosca, que l'Hospital Provincial, la Inclusa i el Manicomi passaren per ser dels més ben instal·lats d'Espanya i també més ben servit, amb un personal de religioses voluntàries que no escatimava temps ni atencions. Mossèn Gili Vives, per altra banda, posà la seva fortuna personal al servei de la causa i treballà sempre seguit en els avançaments materials, morals i intel·lectuals de les persones que amb ell col·laboraven. Pedagògicament parlant es podria considerar un precedent de l'escola feminista, ja que volia que les seves alumnes coneguessin una feina o un ofici que en cas de necessitat les pogués proveir d'una certa independència econòmica. Amb tot plegat, no és estrany que li ploquessin enemics dins i fora del clergat. Tant és així que, proclamada la Revolució del 68 a Palma, el benefactor fou destituït, injustament, de tots els seus càrrecs. Una vegada més els justs pagaven pels pecadors. Els de la veu humil dels pobres per causa dels pomposos xerraires que es creuen esser la veu de Déu.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
