Daniel Comboni, Charles de Foucauld i altres grans missioners del segle XIX havien encunyat una mena de lema: Àfrica o mort!, volent significar amb això un doble missatge: alliberar esclaus i captius per una banda i acostar l'ensenyament evangèlic als pobles nadius per una altra. Àfrica o mort! I és cert que la majoria ho pagaren amb la vida. Tanmateix, el major risc es trobava en el nord d'aquell continent, on ja feia segles havia arrelada amb força la paraula del profeta Mahoma, puix que no era qüestió de ferir les sensibilitats alcoràniques. Amb el precedent de Ramon Llull i dels ordes redemptoristes, sant Vicenç de Paül fundà «La Missió» el 1625, una congregació de capellans que també serien coneguts amb els noms de llatzeristes o paüls. Nascut a Pouy, i que actualment porta el nom del sant, el 1581, moria a París el 1660. El 1519 l'havien nomenat capellà general de les galeres i aquesta experiència, tot fent obres de caritat entre aquells condemnats, el va resoldre a combatre l'esclavatge.
Ens explica Ramon Medel: «En el carrer que dóna nom a aquest edifici religiós s'establiren el 1736 els PP de la Missió; contribuí, principalment, a la seva fundació el trobar-se en la casa que aquests clergues posseïen a París el cadàver del venerable Pere Burguny, martiritzat a Alger el 30 d'agost de 1654; i les relíquies del qual anaren a parar a mans de sant Vicenç de Paül, el fundador, i trameses temps després a Mallorca. L'edifici és d'una regular construcció, i l'església no ofereix mal aspecte, encara que carregada d'ornaments, Hi són de notar dos grans quadres pintats per Joan Montaner i que representen escenes de la vida del fundador.
«Les obres d'aquesta església, qualificada per alguns experts, d'estil barroc tardà d'influència francoalemanya, començaren el 1736 i es perllongaren fins el 1764. L'antic convent és avui un hostal de luxe però el temple segueix essent indret de culte i ens mostra la cúpula el·líptica del seu creuer, amb finestrals, medallons i altres motius d'ornament. És també interessant, sota la volta de mig canó del presbiteri, un retaule rococó, obra d'Albert Borguny. D'una sola nau, amb capelles laterals, observam molts detalls adients a la tasca missional de la congregació. Són també ben curioses les gelosies panxudes amb balustrada, de color daurat, així com l'orgue, amb una decoració semblant.
Tot plegat em fa pensar en aquell singularíssim Théophile Gautier (Tarbes, Pirineus, 1811-Neully-sur-Seine, 1872), poeta, novel·lista, dramaturg. arqueòleg i crític, que gaudí de gran popularitat i fou anomenat «apòstol del romanticisme», ens parla en un dels seus escrits de la població balear establerta a Alger. I dedica uns versos als viatges per aquelles terres africanes:
«La caravana del llinatge humà/ travessa el Sàhara. Val pel camí/ que no té retorn, suosa/ El front, el peu cansat. Escolta el rugit/ del lleó, i el soroll horrible/ de la borrasca. Dins l'immens cercle/ del llunyà horitzó, ni una torre/ ni un minaret. L'unic vestigi/ d'ombra és la del voltor, que en els aires/ solca, i esguarda amb el bec obert/ l'immunda presa. I endavant marxa/ la caravana, i amb anhel viu/ quelcom veu de verdor en llunyania./ És de xiprers el trist bosquetó/ i als seus peus blanques lloses. En el camí/ desert de vida, Déu benigne,/ per tal que l'home descans i/ un oasi preparà, dolç i tranquil,/ el cementiri! Pobres caminants!/ Ja hi heu arribat: allargau-vos-hi i dormiu!».
