Pedro Calderón de la Barca (Madrid, 1600-ídem 1681), el gran enginy del Segle d'Or de la literatura castellana, poeta cortesà, dramaturg i soldat, abraçava, en aquesta data, la vida religiosa i s'ordenava de sacerdot. El seu teatre, amb 110 comèdies, 80 actes sacramentals, entremesos i lloes, el defineixen en primer lloc com a autor indiscutible de primer rengle del que es representava en escena aleshores. De vida molt moguda, tan prolífica producció abastà també una interessant obra poètica, moltes vegades festiva, que conjuga la tradició popular amb els aspectes culturals del Renaixement, tot comunicant al lector, entre moltes altres coses, que els drames han d'esser vists, quan és necessari, des de la perspectiva objectivada de l'observador. Amb això volia dir que dins els seus escrits s'hi podia trobar sempre aquest esperit de burleta, satíric, que humanitza qualsevol aspecte d'una obra d'art.
Abunden en la seva dilatada obra les històries enginyoses, amb espurna, amb esperit irònic, i poc importa que sien de por, de capa i espasa, amoroses, mitològiques, pastorils o bíbliques. Aquesta mateixa font jocosa en els arguments apareix a poemets com el que porta per títoEl tartamut i que mostra per escenari aquells temps, recreats a la meva obra recentment publicada, Cervantes, el Quixot i Mallorca, de quan els pirates o corsaris algerians feien captius els cristians i els maltractaven per tal d'obligar-los a comprar la seva llibertat, tot entregant com a rescat una certa quantitat de doblers. Aquesta quantitat havia d'esser més gran com més importants fossin les qualitats o les destreses de l'esclau. Així ho conta el poeta:
«Captivà un moro un tartamut; / I ell, bé o malament, com pogué,/ Es fingí dins la nau mut,/ Per a no fer dificultós/ El seu rescat, de manera/ Que quan el moro el veié/ Defectuós, el donà/ Molt barat. Essent ja fora/ Del vaixell: Eh! Moro!-Digué/ Que no som mut i sé xerrar./ El va sentir aquell moro,/ I aquesta fou sa resposta:/ El beneit ho seràs tu/ En fingir aquí el callar:/ Puix que si et sentís parlar/ A més baix preu et donaria».
Amb això volia explicar Calderón que de vegades és millor un mut que aquell que tartamudejant fa riure els altres i és rebutjat pels que manquen de sana paciència.
L'anècdota, però, ens obliga a pensar en la trista situació d'aquella pobra gent que si no era principal i d'ella se'n podien treure sucosos cabals, era dedicada a remar en el banc d'una galera o a fer les més endurides feines a terra ferma. Reduït a la condició d'objecte domèstic o animal de càrrega era venut en els mercats d'esclaus, passant d'uns a altres amos, fins que el despatxaven definitivament amb una mortal pallissa. Quequejava.
