Tal dia com avui era martiritzat a Tung-King el venerable Pare Almató, natural de Vic. Les seves despulles arribaven al seu poble de naixença el 6 de juny de 1888 i el poeta Jacint Verdaguer dedicava al màrtir català, i missioner de l'Extrem Orient, uns versos memorables: «Ciutat de Vic, obre tes amples portes/ a l'Heroi que t'arriba de l'Orient,/ de més magnànims ates verdes hortes/ no n'ha vist arribar Tagamanent./ No duu catives de daurades trenes, /com Aulo Mevi a ton famós altar,/ esclaus no et porta arrossegant cadenes; / ell als catius solia-les trencar./ Te duu el tresor de ses despulles, cendres/ amb què el reliquiari s'enriqueix,/ caliu mal apagat que torna a encendre's,/ flor que ha trenta anys segada, reverdeix...»
El fet històric és el següent, segons un historiador de l'època que «el martiri del bisbe Sampedro, el de Díaz i altres sants missioners les exhortacions dels quals no eren estèrils en els poblats dominis d'Annam, produí la famosa expedició francoespanyola a la Conxinxina, amb la finalitat d'evitar maltractes i crueltats, restablir la llibertat del culte cristià i la seguritat dels seus missioners. Però aquesta, que era la sincera intenció d'Espanya, no ho era de França, a la qual fou confiada amb ingenuïtat, el comandament de l'expedició; i encara en tots els combats s'endugueren la victòria els espanyols, puix que estaven més acostumats als rigors d'aquell clima (bona part de la tropa espanyola procedia de les Filipines), cosa que féu declarar al Govern francès que era necessari que Espanya cercàs un altre punt d'aquell imperi per tal de compensar els sacrificis que havia fet, que Saigon i la terra conquistada pertanyia a França. I eren presentats els espanyols en una ordre del dia donada per l'almirall francès com a model de valents. S'ajustà la pau el 1862 estipulant-se la protecció dels missioners i llibertat per establir-se en el punt de l'imperi que els convingués, indemnització de les despeses de la guerra, estipulacions comercials tan avantatjoses per a Espanya com per a França; però restant aquesta propietària de tres grans províncies senceres».
«Perles no duu ni cap corona bella/ d'or ni d'argent; ell la volgué millor;/ ell se la féu de l'or que no es rovella,/ ni els lladres roben; se la féu d'amor.../ Ciutat de Vic, mare de sants i savis,/ obre-li bé tes portes i ton pit;/ brote de glòria el víctor en tos llavis,/ vole amb un càntic nou ton esperit».
Altra vegada Verdaguer, l'apassionat Verdaguer.
Miquel Almató havia mort en defensa de la fe en el vast Imperi d'Annam. I Verdaguer invoca tot un seguici de benaurats que li han d'obrir pas: Claret, Llucià, Marcià, Balmés, Bernat Calvó i tants altres. «Que no sia la darrera flor el màrtir nascut a Sant Feliu Sasserra».
