Sant Saba era un monjo ascètic, com sant Eutemi i sant Teodosi, que habitava una cova-capella en el desert de Judea, entregat a la penitència, la pregària i la meditació. Aquest monestir de Mar Saba, com els de Coziba, puig de la Quarantena, Geràssim i Teodosi, fou dibuixat en el segle XIX per Roberts i causà sensació entre els pelegrins britànics, puix es tracta d'un edifici que penja perillosament a la vorera mateixa d'un vertiginós penya-segat.
En paraules dels eremites, una autèntica «església construïda per Déu, on arribaven els monjos ascendint per una llarguíssima escala de roca, on era ben fàcil estimbar-se. Com un niu d'àguiles, la gruta fou el nucli primitiu de l'Orde de sant Saba, que en fou el primer prevere, un cop consagrat aquell recinte. La seva fonda espiritualitat i les seves estrictes normes, no escrites, vàren atreure milers de monjos, i convertiren Mar Saba en una gran concentració monàstica, la més important de l'Església Oriental.
Anomenat pels historiadors el «Sant Benet d'Orient», quan el compararen amb el monjo italià, pare del misticisme occidental, des de la seva cel·la d'anacoreta a la vall Anio i la seva abadia de Monte-Casino. Després, sant Saba alternà l'habitació de la seva cova amb altres establiments, per ell fundats, com el de Tekoa, que tingué un cert protagonisme en els conflictes religiosos de l'època, en oposar-se al monofisitisme en la controvèrsia doctrinària sobre la naturalesa física i divina de Jesús.
Recordem que el monofisisme era la doctrina dels que només reconeixien una naturalesa en Jesucrist. El concili de Calcedònia havia condemnat les doctrines d'Eutiques, però els seus deixebles seguiren negant en Jesucrist la distinció entre les dues naturaleses, divina i humana, i pretenien que la primera havia hagut d'absorbir la segona. Els monofisistes, organitzats sòlidament, constitueixen avui tres esglésies independents: l'església armènia, l'església jacobita de Síria i l'església copta d'Egipte. Tornem però al monestir de sant Saba. Una escala darrere la porta d'entrada du a una placeta, en el centre de la qual hi ha la tomba amb volta i buida de sant Saba. Set segles després de la seva mort, que es produí el 532, els creuats en portaren les despulles a Venècia, avui restituïdes a Mar Saba. El recorregut entorn dels murs ens mostra un autèntic laberint de passadissos estrets, més accessos amb escalons, innombrables cambres, un refectori amb pintures al fresc bizantines, una capella amb icones i pintures de sants i passatges bíblics. A una paret lateral del petit temple, un cobrecel corona una vitrina on hi ha el cos de sant Saba. Explica l'historiador Anthony van der Heyden que les calaveres que es poden veure dins desenes d'armaris, al llarg dels murs de la capella de sant Nicolau, són el record del dissortat any 614, quan els monjos de sant Saba foren degollats per assaltants perses ferotges.
Visqué a Sant Saba Sant Joan de Damasc (650-754) que, durant la controvèrsia iconoclasta del segle VIII defensà la veneració de les imatges sagrades, una vida santa que li valgué ser declarat el 1890 doctor en teologia de les Esglésies Ortodoxes Grega i Llatina. A la cova on va viure hi ha una pintura mural que descriu el seu sepeli, amb més de cent monjos a la cerimònia. Potser la peça més valuosa del monestir és la biblioteca amb rars manuscrits.
Però tot això ens semblaria llunyà si sant Saba no fos des d'aquells temps, el model o prototipus d'una casta de monestir, mig cova mig arquitectura, molt imitat en la nostra geografia religiosa mediterrània, cas del santuari de Gràcia, en el puig mallorquí de Randa, el nostre sant Saba del segle XV.
