Des del 1768 França era madona de Còrsega. L'havia pres al domini ligur «manu militari» i llavors havia integrat la burgesia de l'illa en la nova situació. La família dels Bonapart, el pare de la qual havia fet el doctorat en lleis a Bolonya, família nombrosa, envià dos dels seus fills, Josep i Napoleó, a estudiar en el col·legi francès d'Autun. Segons el seu expedient acadèmic d'aquells anys, Napoleó era un «nin poc sociable, aplicat, això sí, però que s'estimava més els estudis de tota mena als entreteniments, llegia amb gran afecció els clàssics, era de caràcter poc xerrador, amic de la solitud, capriciós, orgullós i molt egoista. No era mai donat a parlar molt. Les seves respostes eren decidides, encertades i ben meditades. En els debats obligatoris dominava sovint la situació. Tenia un gran amor propi i una ambició sense límits...».

Tenia deu anys quan passà a l'Acadèmia Militar de Brienne, on gaudí de beca fins el 1784. Anava més malvestit que els seus companys, la majoria de la gran aristocràcia, i anava molt curt de doblers. Per aquesta causa, amb una certa freqüència, hagué de patir les burles dels altres. Però el temps compensa de vegades els sofriments i gira la truita. Alguns d'aquells alts oficials, quan ell es cenyí la corona d'Emperador, treballaren a les seves ordres i més d'un hagué de donar per a ell la vida. En aquells anys, el jove Napoleó llegia Montesquieu, Voltaire i, especialment, tota la literatura militar que queia en les seves mans. Li agradaven molt els escrits del rei soldat Frederic II de Prússia i s'apassionava amb les aventures militars d'Esparta, d'Alexandre Magne i el Príncep de Maquiavel. Però seguia sent un al·lot molt reservat que escrivia: «No tenc altre refugi que la meva feina. Sempre em trob totsol. Fins i tot, quan som entre la gent. I ara, que torn a casa, sé que m'entregaré als meus somnis solitaris i a les meves onades de nostàlgia...».

De Brienne, l'estudiant passa a París i llavors, a l'escola militar d'Auxonne. El 1784, estant a l'escola militar del Camp de Mart a París, on s'especialitzaria en artilleria, torna al seu ostracisme, es tanca en si mateix, practica envers els seus companys un silenci ferotge. No volia canviar de caràcter o odiava tot el que era francès. Un historiador del seu temps, Pariset, afirmava que «la França real no ha aconseguit fer de Napoleó un francès».

Tanmateix, l'home que confiava en la Revolució francesa com una passa vers l'alliberament de Còrsega seria, ben aviat, decebut.
Des de París, els revolucionaris li feren entendre que aquella illa mediterrània, italiana, era una província francesa i ho seria en república com ho havia estat en monarquia. Poc a poc, aquell jove oficial va veure que no tenia més camí que les ambicions personals, el poder, la força. Si Còrsega no podia ser una pàtria lliure, aleshores, fundaria un Imperi, on tota Europa hi restaria unida, sota la sola de la seva bota i la bandera tricolor.