Giuseppe Tomasi, l'autor de la famosíssima novel·la Il Gatopardo, era príncep de Lampedusa i duc de Palma. Havia nascut a Palerm, Sicília, l'illa on passà tota la seva vida, i el 1954, als cinquanta-vuit anys, decidí d'escriure una història que tractàs de vint-i-quatre hores dins la vida del seu besavi, el príncep Giulio di Lampedusa, distingit matemàtic i astrònom.

Escrit el 1955, el llibre tingué un èxit sense precedents, tant a l'estranger com dins Itàlia i així, en menys d'un any, en foren venuts més de dos-cents mil exemplars. Giusepe Tomasi hagué de servir en l'exèrcit durant les dues guerres mundials.

Casat el 1932, cercà una existència tranquil·la, dedicada a la lectura i l'escriptura. Morí de càncer el 1957, el mateix any que per aquestes dates enllestia el seu relat El professor i la sirena, que la prestigiosa crítica de Sybille Bedford, a The Spectator, definia com «una llarga història curta; una destil·lació diamantina i mediterrània de sensual resplendir i mars estiuencs...».

Altres obres seves, els Llocs de la meva infantesa o els Moixets cecs ens completen un ampli esquema sobre la sensibilitat artística d'aquell aristòcrata, que de no ser per una malaltia sobtada i incurable, hauria pogut aportar més valuosa creació literària a la narrativa italiana de postguerra.

El mite del poeta i la sirena, ja recreat també anys abans pel nostre Joan Alcover i que hem llegit, entre d'altres autors, a un conte d'una antologia uruguaiana, pren unes tintes essencials i molt pròpies en aquestes pàgines mestres de Lampedusa.

«Sobre un aparador hi havia antigues àmfores i objectes de ceràmica. Odisseu descansava sobre el pal d'un vaixell, les sirenes queien per un precipici i s'estrellaven sobre les roques com a càstic per haver deixat escapar les seves preses.

Tots els contrasentits dels contes narrats pels poetes burgesos menors. Ningú no fugí mai de les sirenes, un cop capturat, i si algú se'n sortí fou per un pèl.

Sobre una tauleta, dins un marc modest, ben dreta, podia ser observada una vella fotografia: una al·lota de devers trenta anys, quasi nua, amb cabells rinxolats i una expressió de rara i reservada bellesa. Una mica astorat, vaig restar dempeus, en silenci i contemplant-la.

I ell va dir amb accent endurit: I aquesta, amic meu, era, és i serà Rosario, la Sirena... Tanmateix, aleshores, giràrem la conversa vers altres temes i abans d'això vaig deixar que me mostràs una carta en francès del rector de la Universitat de Coimbra, convidant-lo a formar part del comitè d'honor per a un congrés d'estudis sobre la Grècia clàssica que s'havia de celebrar a Portugal aquell mes de maig...».