Enguany es compleix el centenari de la mort del gran escriptor portuguès José Maria Eça de Queirós (Póvoa de Varzim, 1845"París, 1900) i hagueren de passar vint"i"cinc anys per tal que la seva novel·la més emblemàtica, tal dia com avui, Alves & Cia, fos publicada.
Els valors literaris d'aquesta obra, extraordinaris, certifiquen la importància de la resta de la seva producció, una narrativa que des de la novel·la El Mandarí (1880) fins a La ciutat i les muntanyes (1901) evolucionà cap a una concepció més lliure i personal, amb una major depuració estilística i un cert sentit de la ironia. Una nova estètica celebrada per alguns crítics i maltractada per altres. Eça de Queirós té, per altra banda, una important producció crítica i epistolar en què el lector pot descobrir la dolorosa contradicció d'un intel·lectual a les portes del segle XX i darreries del XIX que sofreix a causa d'estar molt suggestionat per l'avançada cultura europea, que li sembla molt contraposada al retard del seu país en aquell temps.
Vet ací un fragment de l'obra que comentam, Alves & Cia: «L'oficina dormia en el gran silenci del dia festiu, i quan ell va empènyer la porta el rellotge donava les deu amb aquella tonalitat buida a la qual els sostres baixos comunicaven un ressò dolguda i trista. Va córrer vers el seu despatx. Li semblà que no hi havia entrat des de segles abans i que alguna cosa havia canviat en els mobles i en l'ordre de les coses. En el seu gerro, el ram de flors s'acabava d'assecar. Aleshores, una sobtada reacció es va produir en tot el seu ésser. Al davant d'aquells mobles, aquelles dues taules de socis, una al costat de l'altra, recordant-li una intimitat, una confiança d'anys, experimentà una ràbia terrible. Sí, Machado (el seu soci) era un malfactor que mereixia la mort! Cada un dels objectes, els mateixos murs com amarats de l'honor comercial que allà habitava, eren una acusació muda contra la traïció del soci. De cop i volta, unes passes suaus sonaren allà fora: era Machado. Godofredo, instintivament, es va refugiar rere la taula, removent papers a l'atzar, amb les mans tremoloses i sense atrevir-se a aixecar els ulls. La porta s'obrí i Machado entrà pàl·lid com un mort, amb el capell i el bastó amb una mà i l'altra dins la butxaca dels calçons, fent un embalum sospitós. Però Godofredo no ho havia vist. La seva mirada anava d'aquí cap allà sense gosar fixar-la, i cercava una paraula, una cosa fonda i digna de dir. A la fi, fent un gran esforç, mirà el soci cara a cara; i aquella mà dins la butxaca el va sorprendre de seguida, per la qual cosa va fer immediatament un gest instintiu, tement una arma, un atac. Machado va comprendre. A poc a poc es llevà la mà de la butxaca i posà el capell i el bastó sobre la seva taula. Aleshores Godofredo, tremolós, apressat, amb l'ànsia de trencar aquell silenci, mastegà aquesta sentència lamentable: 'Després de tot el que passà ahir ja no podem esser mai amics'».
