El rei en Jaume es degué regirar ahir dins la tomba en sentir el batle Carlos Delgado alabar com mai el país veí (Castella), alhora que s’entonava l’himne nacional, espanyol evidentment. Tot això en un acte que, en teoria, era per commemorar l’entrada de les tropes catalanes a terres de Mallorques.

Han passat 779 anys d’ençà d’aquella arribada atrafegada a Santa Ponça, però sembla que amb el pas dels segles el temporal calvianer no ha amainat gens ni mica. L’obsessió de Delgado pel que ell anomena les "ments malaltisses" dels catalanistes féu que l’acte en record del Conqueridor es convertís en un discurs nacional i catòlic. És a dir, en defensa de la nació espanyola i de l’empresa de la cristiandat de Jaume I.

Tot això, evidentment, fet en un castellà ben pulcre que, en determinades ocasions, podia arribar a ser un tant recargolat.

La versió del Llibre dels Feits, que es degué llegir el batle de Calvià quan era un jovençà, devia ser editat per l’antiga acadèmia de la Llengo Balèár. El seu discurs va estar carregat d’una realitat ficció que sorprengué més d’un, encara que també tingué bastants adeptes entre mamballetes i qualque xiulet despistat.

Però a Carlos Delgado sembla que li agradi l’espectacle i de cada any el seu discurs a Santa Ponça puja de to i de sentiment. El popular batle sempre té un as a la màniga i ahir ho va demostrar amb la incorporació de la famosa Marxa reial a l’esdeveniment. Segons ell, per "necessitat". Una peça que per la gent com ell té un gran sentiment i que segons Delgado era un "necessari procés de rectificació".

"Fins a l’any 2003 aquí, en aquest acte, s’interpretava l’himne catalanista d’Els Segadors, cosa que resultaria còmicament ridícul", aclarí. A partir d’enguany, la via ridiculista iniciada pel batle va en augment i ahir, a més de La Balanguera, s’obligà la Banda Municipal a interpretar l’himne espanyol. "Tal com correspon a la realitat històrica d’un regne que s’incorpora a l’empresa col·lectiva de la Reconquesta", aclarí.

La reunificació d’Espanya era la principal idea que Delgado volgué deixar clara al públic calvianer, i és que per qualque cosa és "la nació i l’Estat més antic d’Europa", aclamà. Apel·lant doncs al Conqueridor, que ja devia tenir esgarrifances i la caballera ben dreta, el dirigent conservador alçà l’espasa contra aquells que han "pervertit" el mite fundacional de la Conquesta, perquè "Espanya i l’especificitat de Mallorca han anat, van i continuaran anant sempre de bracet". La culpa de tots aquests mals, una vegada més, és dels pervertidors de mites per "posar-ho al seu servei". "Som mallorquins i som espanyols sense cap problema", etzibà de nou.

Ara bé, la nova versió historiogràfica de Delgado no acabà aquí. A banda de ser un bon historiador, el batle de Calvià també demostrà ahir els seus dots sobre lingüística a l’hora de defensar les "especificitats" de cada illa. "Cal defensar la llengua mallorquina del ferotge atac del qual ha estat objecte en els darrers trenta anys i que està aconseguint la seva pràctica desaparició". Una desaparació provocada, un altre pic, per determinades "ments malaltisses". Així i tot, en aquest cas no s’atreví a concretar si eren cervells espanyols, catalans, anglesos o per ventura polacs.

"Tenim la gran sort de tenir dues llengües glorioses (...). Una que és mallorquina i que a Mallorca s’hauria d’anomenar oficialment mallorquí. I l’altra, l’espanyola", repetí de nou sense gens de por que d’enmig del públic qualque filòleg de pa amb fonteta l’interrompés per contradir-lo. Ben xalest es mostrava el catedràtic d’Història del Dret Roman Pinya, que a més del discurs de Delgado també esperava escoltar el del seu fill.

El relleu doncs el prengué l’escriptor Roman Pinya Valls, que després del discurs magistral del primera vara obvià parlar de llengua o història per centrar-se en els nassos. Un tema del qual Delgado també n’és bon coneixedor.

El nou perfil de Letícia amb la darrera operació de salut o d’estètica centraren el seu pregó, com també la seva "suposada semblança" a Felip de Borbó. Un parlament que semblava tenir com a gran objectiu no dir res, però que acontentà el públic, que reia i l’interrompia per fer mamballetes.

En resum, tot un espectacle que pot quedar gravat a la memòria i del qual per ventura el col·lectiu de la via ridiculista s’apoderarà per fer-ne una tragicomèdia.