«Mai havia parlat així amb altres homes»

Aquesta frase, dita per una cara emocionada, sorpresa i agraïda, es repeteix als espais de trobada per a homes.

Tenim set d’aigua, una mateixa set d’experiències reals, humanes, simples, profundes, comunitàries. Som moltíssims amb la mateixa set, la mateixa mancança, la mateixa confusió, la mateixa culpa, el mateix dolor, però amb el mateix silenci i individualisme. Cal omplir de sentit les masculinitats, i podem fer-ho a través de les qüestions més simples de l’existència.

Record caminar una calorosa migdiada d’estiu per la Ciutat de Córdoba. En un moment vaig sentir molta set i em vaig adonar que no duia la meva ampolla d’aigua a la motxilla. M’envoltaven diversos comerços, amb les seves geleres repletes de cilindres plàstics plens d’aigua.

Vaig mirar al meu voltant i hi havia desenes d’edificis, amb cents de finestretes. Vaig pensar, fastiguejat, que dins de cada una d’aquelles finestres hi havia una aixeta per la qual sortia aigua potable. Vaig pensar que aquella aigua venia de molt lluny, més enllà del ciment i el fum, viatjava per obscurs i subterranis tubs, pujava per infinites artèries per les entranyes d’aquells edificis, per omplir el tassó o el vàter de tanta gent. Tot aquest extraordinari desplegament d’enginy humà, i jo amb set, recorrent al mercat per a proveir-me de la cosa més bàsica que em manté com a ésser viu. Tocar un timbre, una porta, i demanar un tassó d’aigua, donar-li aigua a un desconegut, semblen qüestions d’altres mons, o tal vegada d’altres temps. Comprar aigua embotellada és una derrota, un lliurament a l’absurd d’aquest món. Comprar aigua recoberta de plàstic és la metàfora més crua de l’individualisme, de l’absurditat i de la pèrdua de l’altre.

La xarxa d’aigua, la xarxa d’internet, la xarxa d’activismes, la xarxa de mercats, la xarxa de nacions, no són res sense la recuperació de l’altre per a la vida.

Hem après a intentar desentrellar l'existència i el dolor des de l’intel·lecte i la individualitat. A asseure’ns en solitud a mastegar idees repetides, en la confiança que el proper pensament durà més claredat que l’anterior, i així omplirem el buit, i així ordenarem les nostres vides.

Som moltíssims que anhelem sentir-nos més a gust amb la nostra identitat masculina, amb la manera en què vivim els nostres vincles, la nostra sexualitat, el nostre rol en la comunitat. Aquesta cultura ens ofereix tota mena de beuratges artificials, de fórmules per a ser, per a ser feliç, apte, complet, poderós, savi. Molts homes hem sentit que la masculinitat està buida, que ens habita un anhel de trobada i de sentit que no té res a veure amb l’oferta del nostre temps.

L’home buit de sentits és el consumidor perfecte, és l'extractivista perfecte. Tallarem el darrer arbre i escarbotarem la terra fins al nucli, i encara sentirem la mateixa falta, la mateixa set.

Trobar el sentit coneixent el que ja som, per tal de preguntar-nos després què necessitem de fora, és un acte de responsabilitat, resistència i justícia.

Potser el mal més gran d’aquest temps sigui el desarrelament. El ciment ha tapat la terra, el mercat ha desarmat la comunitat. La religió i la raó com a deïtat, ens han separat de l’espiritualitat com a recerca del sentit, del misteri i de la llibertat. El postmodernisme i la seva negació de la memòria i de l’esperança, negació de tota essència, de tota bellesa individual o comunitària.

No hi hauria millor forma per a reduir a un ser humà i convertir-lo en un consumidor temorós, nihilista i individualista, que separar-lo de tot el que el completa. Podem compondre simfonies, poemes, podem fer l’amor i allargar una mà. També podem morir de set enmig d’una ciutat, morir de solitud enmig d’una multitud, o morir d’absurditat enmig d’un jardí.

Tenim set d’aigua, dels aspectes més simples i essencials que ens fan humans. Però continuem cercant solucions complexes i noves. Una nova teoria social, un nou partit polític, una nova app, un nou superaliment per a acabar amb la fam.

A tants d’homes ens habita avui una terrible incertesa i enuig a propòsit de la nostra masculinitat. Les velles eines (individualisme, laberints intel·lectuals, discursos correctes) semblen no funcionar. Com més enorme és l’interrogant, més simple la resposta: encontre, comunitat, amistat, sexe, amor, natura, memòria, esperança. Què més necessitam?

Tal vegada la revolució vessi en compartir l’aigua. Recuperar el que és comunitari en la vida quotidiana, beure de l’altre i donar a beure, trobar-nos en el dolor i en el dubte, prestar-nos la paraula, l’oïda, l’abraçada. Calmar-nos aquesta set de l’humà, de saber-nos sostinguts.

La trobada i la comunicació com a pont, com a tornada al que és comunitari. Anomenar silencis, dolors, pors, desitjos, perquè corri l’aigua, d’un a l’altre. Som estanys emocionals, paves bullint de frustració i desig. Comunicar amb sinceritat és deixar que l’aigua corri, permetre’ns descansar en la veu, en l’escolta d’un altre diferent i igual.

«No serem aigua que s’asseca en l’asfalt, hem de regar un arbre i donar a beure al nostre germà».

Text cedit per Pablo Mas. Córdoba. Argentina. https://bit.ly/3mgoFRE