Els homes necessitem enfocaments que permetin entendre els grisos de la masculinitat. En una era feminista, hi ha una oportunitat única per a infringir aquesta posició obligadament racional, autoritària i dura de la masculinitat. Però em preocupa que s'estiguin lligant uns valors a un gènere. Es continuen definint els gèneres quan la idea és diluir-los fins a fer-los desaparèixer. I em preocupa també que s'estiguin naturalitzant aquests valors únicament per a cossos definits com a dona des d'una lògica biològica binarista que considera que ser dona passa per tenir genitals de dona.

Vos oferim un altre lliurament d'aquesta secció a dues veus. Diàlegs sobre trobades, l'etern femení resistent i les masculinitats errants. A càrrec de Analía Iglesias i Lionel S. Prim.

Rompre la idea

Als homes se'ns escolta més. I se'ns creu més. Això ja se sap. La veu del pater és la veu de l'autoritat. El patriarcat no sols va de limitacions econòmiques i laborals. El feminisme ens ha ensenyat que també té a veure amb legitimitats.

Així, la veu masculina té càrrega d'autoritat. I aquesta autoritat és legal (qui fa les lleis), moral (qui jutja i condemna), econòmica (qui fa els negocis), sexual (l'orgasme de qui és més important... )

Això és el que es coneix com a masculí hegemònic, aquest model de gènere que aconsegueix una autoritat i poder per a marcar pautes socials, morals, culturals, estètiques.... El concepte va ser introduït per Raewyn Connell, la mare dels men’s studies, i per a ella, l'hegemonia que aconsegueix un tipus concret de masculinitat té fonamentalment un objectiu: sostenir el domini dels homes sobre les dones.

No obstant això, aquesta dominació no sols es dóna cap a elles. Encara que la dominació dels homes sobre les dones sigui un pilar fonamental del programa polític de la masculinitat, la dominació de la masculinitat hegemònica també es dóna sobre altres masculinitats. Aquesta autoritat aixafa fortament també la diversitat masculina (que, alerta, tampoc és purament víctima: moltes masculinitats reprimides col·laboren en la dominació de les dones).

Cos i gènere

Per què dic això? Perquè hi ha una relació complexa entre el cos i el gènere. Perquè si bé el cos s'inscriu en ordres de gènere (social i històricament construïts), els ordres de gènere van més enllà dels cossos. El gènere també es regula en les institucions, en la política, en l'economia… El gènere està en els cossos, però també en les coses, en el social, en la cultura.

Així, quan es parla del pensar masculí, no caldria barrejar-ho amb el pensar dels homes. Te a veure, però la relació és més complicada.

Tradicionalment, el punt de vista masculí és aquest punt de vista objectiu i neutral que ostentava l'autoritat, però això amaga un parany. Quan Analía parla de la raó masculina com la raó decidida, que no mostra (o no es permet mostrar) errades o dubtes, en realitat parla de regulacions de gènere, no d'homes de veritat. Els homes podem participar més o menys d'aquests esquemes que marca la masculinitat hegemònica, però mai som una encarnació perfecta d'aquesta. Aquesta Raó Masculina existeix fora dels homes i és incorporada (en cada cas de manera diferent) en la socialització masculina. Som i alhora no som aquesta raó. Complex, però bastant realista.

Parlem-ne més sobre aquest desacord entre ser i haver de ser.

La realitat que dol

L'home sempre s'ha vist xapat en dos, entre l'àmbit privat i l'àmbit públic. La dona, lògicament, també. El doble requeriment afecta tant a la dona (que es troba debatent-se entre la santa i la puta) com a l'home (que es mou entre la raó i l'emoció).

No obstant això, solem simplificar les anàlisis sobre els homes. Això, si bé pot ser útil políticament (definir millor l'opressor o mobilitzar més amb discursos més contundents), ens pot entorpir els diagnòstics i dificultar el poder comprendre més i millor l'experiència masculina, en el camí de dissenyar eines efectives de canvi masculí. A nosaltres ens fan falta, per tant, enfocaments que permetin entendre els grisos de la masculinitat.

És la veu masculina la veu de l'autoritat neutral? Bé, crec que és necessari entendre que solament a una petita fracció d'homes se'ls permet ostentar aquesta veu d'autoritat objectiva: en general, als homes cis, blancs, 'heteros', de classe mitjana, amb educació i neurotípics. La resta dels homes participem d'una forma o una altra d'aquesta autoritat, però únicament com a conseqüència indirecta. Som una versió 'imperfecta' d'aquesta autoritat hegemònica, així que tenim autoritat, però no tanta. Ens topem així amb la interseccionalitat, que implica reflexionar sobre els privilegis i l'autoritat masculina en casos d'homes migrants, racialitzats o de classes baixes.

Ara bé, aquesta autoritat, encara que desigualment repartida, la continuem tenint. Però no gratuïtament: també hi ha un preu que paguem per habitar aquesta autoritat. Com citava Bourdieu de Marx, «el dominador està dominat per la seva dominació» que, en aquest cas, s'entén com que els homes, en encarnar (o intentar encarnar) la raó, l'objectivitat, la disciplina i la decisió, entre altres coses, ens oblidem del cos.

La contracara del fet que a la dona ha estat relegada al pur cos, i per tant, a la pura irracionalitat, al canvi i a la inestabilitat (negant-li el paper en la ciència, en el saber, en la civilització), és que a l'home se li nega el cos. Els homes, en l'intent de ser raó, deixem l'emoció de costat, deixem la possibilitat de ser inestables, neguem l'existència d'un cos hormonat i canviant.

Però, SPOILER: l'emoció no desapareix en negar-se. D'aquí els brots d'ira, d'aquí la tristesa radical, d'aquí ve que quan tenim una baixada pensem que «estem romputs», en comptes d'entendre que també vivim cicles emocionals.

La lògica binària

El feminisme ha tingut un impacte directe en la vida dels homes: ha permès entendre a través del concepte de gènere que també existeixen constructes culturals que dialoguen amb els cossos i que incorporen en la carn lògiques culturals, imperatius morals i disciplines subjectives. Així com no es neix dona, sinó que s'arriba a ser-ho, tampoc es neix home, s'arriba a ser-ho.

Ara bé, històricament, els gèneres s'han construït en lògiques binàries. Oposicions fonamentals del pensament occidental (fort/feble, fora/dins, sec/humit, llum/ombra, a dalt/a baix) que es teixeixen amb un discurs sobre els cossos i acaben dibuixant un món simple on hi ha dos sexes, dos gèneres, i tota una sèrie d'atribucions emocionals i racionals.

En una era feminista, on hem aconseguit identificar com a caduca i inservible la lògica del masculí com a punt neutral, hi ha una oportunitat única per a fracturar el sistema sexe/gènere en la seva base. També hi ha una oportunitat única per a infringir aquesta posició obligadament racional, autoritària i dura de la masculinitat. El feminisme ens permet ser cossos una altra vegada, retrobar-nos amb l'orgànic i obrir la porta a poder cuidar i cuidar-nos més i millor.

No obstant això, es corre el risc que, en rebutjar la lògica masculina, simplement s'inverteixi la jerarquia però es mantingui intacte el binomi. Ara, pot passar a enaltir-se la lògica femenina, el saber irracional, el corporal com a mesura, sentir i dubtar. I em semblen valors genials a enaltir. Però em preocupa que s'estiguin lligant uns valors a un gènere. És femenina la dubte?

Això podria estar alimentant el discurs de gènere, quan la idea és destruir-los. Es continuen definint els gèneres (ara en funció de si existeix una racionalitat sexuada o no), quan la idea és desdefinir-los, diluir-los fins a fer-los desaparèixer.

Em preocupa també que s'estiguin naturalitzant aquests valors únicament per a cossos definits com a dona des d'una lògica biològica binarista que parla de cossos determinats biològicament que considera que ser dona passa per tenir genitals de dona (sí, parlo del debat tan encès sobre el paper del tema trans en el feminisme).

És revolucionari sostenir la regulació binària? És útil una lògica reactiva que continuï lligant valors a gèneres i gèneres a sexes de manera fèrria? Com seria una raó no binària? Parlo de la transcendència del pensament lògic de gènere però no caient en les escombraries, aquesta que «som tots iguals». Més aviat, al contrari: diluir els binaris incloent elements, fent esclatar les lògiques en posicions diverses.

Incloure, incloure i incloure fins que el globus esclati. Incorporar combinacions inimaginables en les pràctiques sexuals, en les pràctiques de gènere, en les identificacions, en els discursos. Destruir el gènere no prohibint-lo, sinó saturant-lo.

Lionel S. Delgado (Rosario, l'Argentina; 1990) és filòsof i sociòleg. Investiga en la Universitat de Barcelona sobre temes d'urbanisme, feminismes i models de masculinitat

Nota: Aquest és un article de Lionel S. Delgado, que podeu llegir originàriament a 'El Asombrario' Público.