En la llunyana existència de l’invisible ja ve, ja arriba, la tardor, regueró d’estípules principesques, divinitzant el paisatge erm en la pagesa i africana pell negra d’aquest planeta. Aquesta diminuta bossa d’oxigen prestada per a la immersió, aquest contrasentit sense sentit, aquest contrasentit recontrasentit, aquest temps cap endavant que es va restant, aquest suma d’anys cap endarrere. Així és, és així com és, puerperosa, oberta, vessada sanguinolenta i porpra en la gran mar d’intel·ligents paisatges, estrenyent els seus parencers malucs en l’equador tombat de la rossíssima presència de la seva esquena idàlia.

Quin sentit arrelat i absurd el nostre en parlar dels planetes, els seus habitants, la vida, la mort, o el sentit d’ambdues. D’alguna manera, em recorda les espantoses escenes que es veuen en un zoològic. Un nen atén el seu pare, sobre les espatlles, de les espatlles seves, a l’explicació detallada de la contenció meravellosa del salvatge, la llibertat de la cel·la, el paradís artificial d’un hipopòtam cansat com un Papa malalt. Nosaltres, en la nostra inimaginable supèrbia, podem, en gàbies, deixar sense núvols els ocells. Tots en som còmplices, assassins i carronyers, d’aquest comú infinit imaginat, d’aquest inici al començament i aquesta fi al final; finals, principis i pensats, carronya còmplice dels assassins. Així són aquests pesats pesars, pensats, aquesta voluble voluntat en els homes de la propietat tel·lúrica, aquesta infame salut d’esdevenir en una història impròpia, aquest afany inefable de conquesta, aquesta ceguesa mastegant-nos. Jo sóc el nen, però també sóc el pare; vull ésser el nen que va deixar de ser el pare, però solament aconsegueixo ésser el pare que vol ésser el nen.

Hermètics en aquesta foscor obturadora, saltem entre aquests planetes com bambolles d’una olla bullint, olis de fusta, eixàrcies deixades a l’atzar dels corrents negres i blaves de galàxies salades, peixets embullats en la manassa vesprejada d’aquest últim Sol subjectant-se per la seva vida a la cornisa de l’horitzó, abans de caure extenuat sense pes a l’abisme mortal d’una altra nit.

I és cert, i potser és així, potser és un exagerat, i es tracti únicamente del gest reflector de la roda dels dies passant. I és cert, i potser és així, potser és solament començar el dia i estar fosquejant, la intermitent interferència del context viu, la inèrcia deixada de continuar naturalment succeint, els voltants passant les pàgines d’aquest conte, la distància incalculable entre les unitats de temps. Tal vegada és així. Tanta sort fos així, de fet. Però no ho és. L’epicentre dels esdeveniments és el melic dels homes, en el qual orbiten elàsticament les nostres creences, conviccions, poders i supòsits sabers. Tant i tan redundant és el ridícul error de creure’ns centre, amos i protagonistes del món, com pensar que arribarà aquest dia que haurem vist, a la fi, ploure.

Avui, miro l’hipopòtam i em veig a mi, contemplat per torres immenses d’ulls que jutgen, que esperen, que demanen que obri la boca, que rugeixi, que em rebolqui, que m’aixequi, terroritzi o interactuï amb els qui m’observen. I no ho vull, estic cansat. Fins a un cert dia. Un dia vaig comprendre que, en realitat, ja no vull ésser més ni el nen ni el pare, vull ésser l’hipopòtam. Perquè el que ells imaginen de mi dins d’aquesta presó acomodada, no té res a veure amb els hipopòtams. I des d’aquesta data, xe, sóc més feliç, xerro distesament amb els ocellets del meu llom, acompanyo el fang en la seva marxa, comparteixo escenes d’ombra amb els meus companys, espero el capvepre per a contemplar com l’ambre macera la tolla, badall de fet, escolto les passetes de les fulles seques rebregades pel vent; en fi, sóc un hipopòtam, i no un d’aquests éssers amb els quals compartim gàbia els hipopòtams.