Sempre pens en l’expressió quiosc de malaquita del poema Margarita de Rubén Darío (1867-1916). El poeta nicaragüenc va poder veure els quioscs modernistes del Born i la plaça de la Reina, que surten a les fotos antigues de Palma. Jo no els he vist pas, però sí record el de premsa i el petit bar octogonal que hi havia al final del Born prop de la plaça de les Tortugues.
Jo venia caminant des de Son Canals per comprar la premsa dels diumenges al quiosc del Born als anys vuitanta del segle passat. Una gernació comprava diaris i revistes. Era fàcil trobar qualcú conegut com el poeta de gran alçada Bartomeu Fiol (1933-2011). A mi m’abellia després, llegir el diari a la terrassa del Miami. Jo no sabia aleshores que compartia l’afició amb l’escriptor austríac Thomas Bernhard (1931-1989) que s’adelità de la ciutat mediterrània ideal, que per a ell era Palma, i dels ferros forjats que imitaven les branques d’un ametller en flor com contà als seus escrits. Era un bell lloc d’encontre i d’intercanvi d’idees que fou enderrocat en una de les múltiples, i innecessàries, reformes de l’espai.
Ara han obert amb nova concessió, alguns dels quioscs tradicional. Han pintat de groc sobre les pedres de Santanyí: i realment venen refrescs, entrepans, pastissos i gelats, i la premsa bàsicament local. Res a veure amb l’amplitud d’oferta d’antany. És una companyia de pastissos argentins d’una ciutat estiuenca del litoral atlàntic gautxo. Aquest tipus de quiosc és el que he vist fa poc a una ciutat com Istanbul ; a la plaça d’ Atocha de Madrid, els han reconvertit en tendes de records turístics; finalment a Barcelona sembla que els van tancant un rere l’altre.
El periodista Txema González (1957-2021) em va dir poc abans de morir, que segons ell en cinc anys sols s’imprimirien en paper els diaris dedicats a complir la subscripció de les cafeteries. Ara és difícil veure ningú comprant un diari que no tengui un perfil de jubilat. El contrast amb l’avidesa dels clients de la petita hostaleria per llegir el diari, és certament proverbial; així com el ritme de lectura dels parroquians, que sembla més lent que el pas dels caragols.
Jo estic subscrit a edicions en línia de premsa local, nacional i anglesa; però preferesc l’olor de la tinta i el tacte del paper. Així doncs, els diumenges cerc els diaris que m’agraden. Al centre, tots els lletraferits hem trobat un oasi de quietud: és la tenda Blau enfront d’uns grans magatzems. Allà hi ha de tot i molt com abans era costum. I el darrer diumenge em vaig trobar en Nadal Sua, un jove escriptor interessant, que s’havia aturat amb el ca que passejava per comprar la merescuda dosi de paper amb idees.
Dels quioscs tipus cantina, ens resta el meravellós Alaska. Allà no sols les hamburgueses són bones, tens l’atenció d’uns cambrers professionals i amables com el Paco, la senyora Astrid o Simone, que va néixer a Sardenya. Tots recordam la intel·ligència humil de Miguel, que fa uns mesos es va jubilar. Allà arriben veïns del barri i gent que treballa al centre com Oscar, Andrés, n’Emili de les castanyes, un fuster del qual no sé pas el nom i la gent més insòlita. És una barreja total de gent de diverses castes, però amb un sentiment on glateix la bonhomia de sentir-se humans i voler compartir les petites alegries. Que no l’enderroquin amb la reforma de la plaça del Mercat, és del poc que ens resta als habitants d’aquesta ciutat que es va esvanint.
