La recent publicació del recull d'articles Màtria o barbàrie, trenta veus del feminisme català que han coordinat conjuntament Anna Punsoda, Marta Roqueta i Júlia Ojeda hauria d'haver obert, crec, un debat que ningú no ha encetat encara. Malgrat la qualitat irregular dels articles, el fet de recollir en un sol volum la diversitat de lluites íntimament relacionades amb el feminisme que es lliuren actualment arreu dels Països Catalans és una tasca digna de reconeixement, això és innegable.
Una de les preguntes que m'ha suscitat la lectura del llibre és fins a quin punt el fet de congregar opinions tan diferents entre si és una primera passa en la construcció d'un feminisme català sòlid o una malaptesa que ens allunya d'aquest objectiu. Per a construir un feminisme que pugui ser assumit com a propi per una part significativa de les dones catalanes no podem partir d'un únic discurs hegemònic, sinó que hem d'estar obertes al debat i a l'existència d'una pluralitat de tendències o corrents de pensament. Sí que podem limitar, però, quins discursos estam disposades a acceptar i quins discursos no volem integrar dins un feminisme que tengui al punt de mira la qüestió lingüística i nacional catalana.
Pel que sé, les tres coordinadores de Màtria o barbàrie advoquen per un feminisme completament depurat dels discursos del feminisme construït en el marc de l'Estat espanyol. Malgrat que és cert que un feminisme que sorgeix a partir de les dinàmiques de l'Estat que ens oprimeix no podrà, mai, ajustar-se a un feminisme completament interseccional des de la perspectiva d'una dona catalana -i també d'una dona espanyola, ja no per una qüestió nacional sinó per una qüestió sociocultural i econòmica, partint de la base que el feminisme que se subsumeix a les estructures de poder del capitalisme no és, realment, feminisme- no crec que hàgim de rebutjar del tot la base teòrica del que parteix aquest feminisme. Hem d'estudiar-lo; hem d'entendre'l per poder escollir quina part del discurs volem fer-nos nostra.
No només això, sinó que hem de crear espais de debat en clau nacional que abordin aquestes qüestions de manera directa. Per exemple, Ojeda i companyia defensen que el ‘només sí és s’" és la millor fórmula, a l'hora de legislar, per identificar el consentiment. En canvi, altres autores com Clara Serra creuen que aquesta fórmula té com a principal desavantatge que no deixa espai al silenci i que obliga les dones a expressar un sí clar; és a dir, les obliga a trobar certeses en un terreny que, per naturalesa, és ambigu i al qual hi té lloc, en més o menys mesura, un espai de dubte.
Fora bo que, en lloc de ser terceres persones les que reflexionem sobre una possible conciliació entre dos pensaments d'entrada oposats, s'oferís a les mateixes autores que els defensen un espai de debat per esbrinar finalment si les seves postures són irreconciliables.
La pregunta que ens hem de fer a continuació, per naturalesa, és sobre què volem debatre i si hi ha temes que, d'entrada, volem donar per suposats per sentir-nos interpel·lades per aquest feminisme, com ara la qüestió lingüística i cultural. En la meva opinió, hi ha coses que són indeslligables d'aquest feminisme en clau nacionalista. Per exemple, l'anticapitalisme i, conseqüentment, la transinclusivitat.
Ara bé, hi ha certs temes més controvertits que no disposen d'un espai de debat des d'una òptica nacionalista catalana -i no diguem, ja, mallorquina-. Per exemple, un tema que es debat sovint -però mai en clau nacional, segurament per la manca d'un sistema legislatiu, judicial i penitenciari independent i no subordinat a l'Estat espanyol- i que les autores de Màtria o barbàrie han tractat en nombrosíssimes ocasions és el punitivisme i la reinserció dels agressors sexuals en relació amb la societat i amb la reparació a la víctima. A nivell purament teòric, no cal dir-ho, aquest debat es pot tenir al marge -encara que no del tot- dels ordenaments jurídics estatals i de les seves particularitats concretes: podem debatre sobre la conveniència de preveure penes de presó més o menys elevades per a un determinat delicte sexual, en termes, diguem, equivalents, amb persones de tots els països occidentals o amb una tradició jurídica semblant.
A partir d'aquí, és important, per començar, que ens puguem formar sobre aquests temes en català i a través d'autores catalanes i que els puguem debatre amb una perspectiva de futur, amb un projecte i una agenda política definida. Em referesc a tenir la possibilitat de parlar aquestes qüestions més enllà d'un pla abstracte, de veure quins discursos volem materialitzar a la pràctica de manera paral·lela o, millor, entrellaçada, al projecte de país que volem assolir; i quines idees, d'entrada, ja hem de rebutjar.
Aquesta, crec, és una tasca que han de fer conjuntament els moviments socials que poden organitzar accions a peu de carrer i les autores feministes catalanes, que han de completar el discurs d'aquests moviments en un pla substantiu. El camí és llarg; per això cal que comencem a reunir-nos, a formar-nos, a debatre i a posar a l'ordre del dia de l'agenda política les nostres demandes.
