A 20 anys volien ser independents i viure la seva vida. A 30, embarcades en els seus projectes professionals, ni tan sols no tenien temps per pensar-hi. Arribades a la quarantena, de cada vegada més dones decideixen trencar la barrera que la biologia recomana no sobrepassar per ser mares i tenir el seu primer fill.

A les Balears, el nombre de nadons nascuts vius amb mares d’entre 40 i 50 anys ha crescut un 2% en la darrera dècada.

Tot i que no es pot aventurar si la tendència continuarà pujant, el retard de la incorporació al mercat de treball lligat a la insuficiència d’ajudes per conciliar la vida laboral i la familiar fa pensar que elles no hi renunciaran en passar els 40, i més ara que les tècniques de fertilitat aplanen el camí.

Tanmateix, la maternitat a aquesta edat, que tothom coincideix a qualificar de més meditada i responsable, no està exempta de riscos.

La possibilitat d’avortar augmenta un 50%, com també les anomalies cromosòmiques en l’infant –la més coneguda de les quals és la síndrome de Down– i les malalties maternes.

"Els 40 és una edat molt respectable per tenir un fill, però s’ha de ser realista i saber que no serà igual que a 25", explica el doctor Manuel Usandizaga, cap del servei ginecològic de Son Dureta. "Si una persona que té més de 35 anys i fa esport juga dins la lliga de veterans, elles en aquest cas també ho són i ho han d’acceptar", diu Usandizaga, qui remarca, tanmateix, que "no existeix un límit catastròfic" que indiqui l’edat màxima per tenir fills, alhora que alerta que "el part pot presentar-se més complicat". De fet, la taxa de cesària es multiplica per dos.

Els ‘reis’ de la casa

L’11% de les parelles espanyoles tenen el seu primer fill quan la dona ja ha complert els 35 anys. El fet d’ajornar el naixement del primogènit fa que en general es tinguin menys fills. Es tracta d’infants més desitjats i fruit d’una decisió més meditada.

Amb freqüència, però, es tendeix a sobrepotegir-los i a convertir-los en una mena de "reis de la casa". Cal anar alerta per no educar-los de manera permissiva i donar-los tot allò que demanin.

Manquen les ajudes

La decisió de retardar el naixement dels fills s’explica, en part, per l’excés de feina o per la seva absència.

Si la dona treballa fora de casa, la seva ambició per prosperar en la carrera professional i estabilitzar-s’hi pot retardar la decisió de ser mare. O, en l’altre extrem, l’atur i la consegüent falta de recursos per fer front a les despeses necessàries per treure endavant un fill.

I és que la incorporació de la dona al mercat laboral no s’ha vist acompanyada de canvis estructurals que l’ajudin a compaginar la seva professió i les tasques familiars. Els 2.500 euros per naixement que atorga el Govern central i els 300 mensuals que Balears concedeix als pares sense recursos per poder pagar l’escoleta no són suficients. •

"No ho canvii per res del món"

Ja tenia la vida "armada". Marit, dos fills, casa i feina. A 42 anys, però, Xisca va quedar embarassada sense cercar-ho. "No m’ho esperava i al principi tenia molta por. Vaig tenir un embaràs de risc, és cert, però no canvii l’experiència per res del món!", diu.

Vuit mesos deprés, a 43 anys, després d’un embaràs complicat per un problema de tiroides que la va deixar en cadira de rodes sense poder caminar, Xisca donà a llum per cesària "una nineta preciosa". Per Xisca, pel seu marit i pels seus fills, de 19 i 22 anys, l’arribada de la criatura a la família va ser tota una revolució.

"He gaudit d’aquesta maternitat més que de les altres dues", explica, "perquè he estat més conscient de l’experiència que no pas quan tenia 20 i pocs anys". "Et rejoveneix, és diferent, no es pot explicar!", exclama abans d’esclatar en rialles.

De fet, deixà el seu lloc de feina per dedicar-se a la nina per complet. "Tenia un horari que no m’anava gens bé i ja n’estava cansada", confessa. Ara fa sis anys que dedica el seu temps a la nina. "Estam tots encantats. Ella n’és conscient i està molt integrada", diu.

La seva filleta va néixer amb acondroplàsia, un trastorn del creixement dels ossos que just es presenta en 1 de cada 26.000 nadons nascuts vius. Marta té les extremitats més curtes d’allò que es considera normal i pateix de l’esquena, però no ha tingut cap problema neurològic.

"He volat tant com he volgut i ara arriba ella. És el colofó"

Isabel Hernández Andreu, directora comercial de Venta y cambio, té 42 anys, un fill de 19 i una nina de 14 mesos. Quan feia dotze anys que estava amb la seva parella, decidiren anar a cercar Lucía, la petita de la qual gaudeix ara amb "una serenitat que no tenia a 20 anys".

Quina sorpresa tenir Lucía quan ja teníeu mitja vida feta, no?
Jo sabia que tendria un altre fill i volia tenir-lo. Però mai no en veia el moment, ni econòmic ni laboral. He anat retardant la maternitat per la feina, perquè quan tens un fill vols poder disposar de temps i de doblers per fer-li la vida més fàcil, no?

Us ha complicat la vida?
No, me l’ha canviada al 100%, però! Hem canviat els sopars amb els amics pels caps de setmana de platja i muntanya per gaudir d’ella a cada instant.

Com prenguéreu la decisió?
Vaig tenir un fill a 23 anys. He estat hostessa de vol durant 12 anys i no he aturat. He volat tant com he volgut, mai millor dit. Després vaig canviar de feina, m’ascendiren. Era el moment: arribà ella i va ser el colofó.

Res a veure amb el fet de ser mare als 20...
Per mi, molt millor als 40. N’ets més conscient, estàs més serena i en gaudeixes més. Ja no penses tant a sortir i vols dedicar tot el teu temps a ella.

A l’embaràs, vàreu tenir cap problema?
Cap. Vaig poder treballlar fins al darrer moment. En sortir d’una reunió amb un client a les 14.00 hores em vaig posar de part i a les 19.00 hores ja havia ingressat a l’hospital. Va anar tot fenomenal.