Demà, en el Teatre Principal, sentirem per última vegada Cançons republicanes. És un dol? I tant. Però siguem adults: tot allò que comença té una fi i, consolem-nos!, aquest espectacle ha rodat arreu dels Països Catalans amb un èxit clamorós. Suposo que el muntatge va ésser una iniciativa de Biel Majoral i d'Antoni Artigues. En qualsevol cas, la idea primera va engendrar-se a l'Escola de Magisteri de la UIB, admirable per tantes i tantes coses. Dit de passada: els que no hàgiu entrat a la web de Magisteri Teatre i Mag Poesia, féu-ho, m'agraireu el consell. Va ésser, aquesta pàgina, iniciativa d'Antoni Artigues, un dels professors del departament de català. Artigues és un personatge singular que juga a disfressar-se. Inicialment pot semblar mordaç, i és irònic; de tracte distant, quan és càlid; de vol eixalat quan s'aixeca més amunt que les miloques en dia de vent. A Magisteri, a més a més d'Artigues i Majoral, també hi ha Magdalena Alomar, Rosa Calafat i d'altres, potser, que no conec. Tots plegats han aconseguit transmetre, a l'alumnat, la convicció que la paraula és l'expressió més transcendent de la persona i l'estoig de la memòria col·lectiva. En fi! Tornem a Cançons republicanes. Vaig escoltar-les per darrera vegada a Algaida, en un cafè de la plaça. Aquest cafè, disposa d'un espai amb un tasser i un escenari reduït. El tasser és d'ara mateix. L'escenari, del temps de la República. De manera que els assistents sentíem bategar la part més noble de la història. O d'una història, relativament llunyana en el temps -més de setanta anys!-, que condiciona les nostres biografies. En aquests espais on la fe d'existir es fa tan necessària com l'aire que respirem, la veu i la manera de dir les coses de Biel Majoral mouen (i commouen) totes les fibres de la sensibilitat. Dies enrere, algú em va dir, equivocadament, que amb aquesta darrera escenificació de Cançons republicanes, Biel Majoral emmudiria per sempre. Vaig tenir la sensació que, des de la perspectiva cultural, artística i ètica, ens abocàvem a un esvoranc. Sortosament Majoral continuarà cantant, però el dia que emmudeixi la seva veu de càrritx ens quedarem orfes de moltes coses. De les emocions col·lectives, sens dubte. I d'un referent de dignitat que ens pot deixar més a les fosques que les apagades de llum de la postguerra. No hem agraït a Majoral tot allò que fa i representa. Ni la seva gent. Fixau-vos-hi: allà on la veu de Majoral escampa rebel·lia i esperança, sempre hi ha la guitarra de Delfí Mulet. I en referència a Cançons republicanes, els acompanyen Antònia Font, Jordi Majoral i el mateix Antoni Artigues. Tot i que demà seran més. Pujaran a l'escenari Gabriel i Joan Oliver-Torres, Catalina Obrador, Vicent Fontelles i Onofre Riera. L'escenografia serà de Pere Noguera, que també hi col·labora. Estic convençut que, entre tots, convertiran el Principal en l'espai màgic que vaig tenir la sort de conèixer a Algaida. Cançons republicanes és una història de mort, però, alhora, esdevé un cant a la utopia que passa de generació en generació. És un espectacle bell, sensible, culte, intel·ligent. I un crit que neguiteja i sacseja consciències. Penso en Montserrat cridant, el quadre de Juli González. A l'expressió de la dona hi ha por. Però també passió, valor, indignació i esperança. A qualsevol crit, per esgarrifós que sigui, hi ha un component sublim d'esperança. I ara no se'n senten, de crits. Se senten pocs crits, i molts de remeulos. Ho he deixat entreveure, però no m'estic de dir-ho clarament: Cançons republicanes és un crit. Un crit de llibertat que ens encoratja a no vinclar, mai per mai, el cap davant l'abús o la beneiteria.