Fou una de les cançons més prohibides per la censura d'aleshores. Ara l'escolt formant part de l'obra completa de Raimon i encara m'emociona: «Quatre rius de sang, terra polsosa i vella, corral de baralles entre els que es diuen germans és el que hem trobat. I els quatre rius de sang cada vegada més grans...». A Tarragona, als peus de la Seu, quan envestia aquestes paraules, pels graons de davant l'església varen vessar quatre pots plens de pintura vermella. I en breus moments el recital esdevingué una instal·lació plàstica, un crit subratllat per les quatre barres, pels quatre rius de sang... Raimon sempre ens convidava a reflexionar sobre el passat històric que ens havia marcat, que ens havia fet mal. La Guerra Civi fou determinant en la gent de la seva generació, que és la meva. Tots ho sabíem. Havia estat la repetició -sortadament la darrera- d'una molt arrelada forma de matar i de morir hispànica. Dretes i esquerres que durant el quinquenni republicà es radicalitzaren en feixismes i comunismes. Amb assassinats ominosos a totes dues bandes de la contesa (García Lorca i Muñoz Seca, per posar només dos exemples).

A la nostra Mallorca, les salvatjades vingueren d'un sol cantó: el de les dretes vencedores des del primer moment. I al meu entendre per força hi degué haver una maligna i perversa tolerància a determinades zones rurals, i també ciutadanes, que fomentaren allò que hom ha denominat «incontrolats» i que mai no arribarem a saber si de debò actuaven sense control, al seu antull, o si eren el braç executor de trets molt dirigits. Perquè aleshores -i volem oblidar-ho massa sovint en el moment d'afeixugar responsabilitats suposades-, era molt bo de fer -massa bo de fer-, castigar amb oli de ricí, apallissar, empresonar i afusellar, sigui per procediments «legals», vull dir, consell de guerra, sigui per les famosíssimes «sacas»: presoners que eren trets de Can Mir, dels Caputxins o de qualsevol altre centre penitenciari, i morien a les cunetes d'un camí o un pinar amb un tret al cap. D'altres republicans tingueren més sort: l'Olimpiada ocasionà que el cop d'estat els sorprengués a Barcelona i així s'alliberaren de la repressió inicial. «El Xoco» em recorda unes paraules del generaEmilio Mola adreçades a un grup de batles navarresos, que semblaven consignes a seguir dins tota la zona «nacional»:

-Historiadors a favor o en contra de l'Alçament coincideixen a afirmar que Mola pronuncià uns mots terribles: «Cal propagar una atmosfera de terror. Hem de crear una atmosfera de dominació. Qualsevol que sigui obertament o secretament del Front Popular, ha d'esser afusellat...».

-Paraules pronunciades a Navarra, però executades a molts indrets de la zona sublevada.

-No oblidis que Mola enganyà sota paraula d'honor egeneral Batet i s'enfrontà obertament a les ordres degeneral Miaja.

-El més terrible és que el seu «alibí» moral era «la salvació d'Espanya». En nom d'un ideal tan «elevat», es podia autoexculpar la deslleialtat a la jerarquia militar i l'assassinat indiscriminat del contrincant.

-Els amos de possessió mallorquins, amb camisa blava i corretjams, semblaven haver après la lliçó més aviat que de pressa.

-Vet ací per què encara ara escoltar els Quatre rius de sang esgarrifa. Fa mal, molt de mal.