Posicionament vers la política lingüística del Govern balear
Davant la decepció que han provocat els intents de modificar per part de l'actual Govern de les Illes Balears el present marc de consens lingüístic, els sotasignants, professors i professores de l'escola La Salle de Palma, volem deixar clar el nostre absolut rebuig vers aquesta lamentable iniciativa. Pensam que és un flagrant atemptat contra la llengua pròpia d'aquesta terra i que ressonarà negativament no només en el coneixement de les dues llengües, sinó també en el fet que potenciarà dos tipus de ciutadans: els de primera amb domini de les dues llengües, i els de segona, que només en dominaran una. A tot això, s'hi haurà d'afegir, a més, tot un seguit de repercussions econòmiques i d'inserció social.

Tampoc no podem obviar que la pretesa modificació suposarà moltes passes enrere en el desig de convivència i cohesió social i tornarà a revifar antics i superats enfrontaments inne- cessaris, potenciats i alimentats per uns arguments, el rerefons dels quals és un profund desconeixement cultural i una manca de rigor intel·lectual que els treballadors d'un centre educatiu no poden acceptar.

Per acabar, volem deixar constància de la nostra adhesió i suport al contingut del manifest llegit el passat diumenge dia 25 de març davant el Consolat del Mar amb motiu de l'esplèndida mobilització ciutadana sota el lema "Sí a la nostra llengua".
SIGNAT PER 62 PROFESSORS I PROFESSORES DEL CLAUSTRE DE L'ESCOLA LA SALLE DE PALMA.

Sí a la nostra llengua
Avui he recordat un fet pràcticament oblidat que degué tenir lloc al voltant de l'any 1981. Jo estudiava al col·legi Lluís Vives de Palma. Encara així, aquest record s'ha obert camí, com una espurna dins la fosca, en la meva memòria. El director del col·legi era el senyor Josep Maria Balaguer, bon professor i, per sobre de tot, una més que excel·lent persona.

No voldria anar errat, però crec que va ser durant la celebració del dia de l'escola que un grup de professors i alumnes va desplegar de bon matí una flamant senyera quadribarrada, confeccionada per l'alumnat amb paper de seda, a la façana de l'escola. Aquella senyera devia fer entre dos i tres metres d'ample i s'estenia des del quart pis fins al primer. Val a dir que encara no s'havia conquerit el dret a estudiar en català i totes les classes sense excepció eren, ho volguessis o no i de cap a punta, en llengua espanyola. No obstant això, a mi em va correspondre viure els dos primers anys de la presència del català als plans d'estudi. Aleshores, el català rebia el despectiu nom de llengua vernacla. Ara, cada pic que mir enrere i consider les condicions, dins i fora de les aules, en les quals el professorat de català va haver d'iniciar el seu ensenyament, la meva gratitud i el meu respecte cap a la seva tasca creixen i es reforcen. També entenc millor el que es volia expressar amb aquell inusual gest festiu, participatiu i memorable.

Ara, el conseller d'Educació és el senyor Rafel Àngel Bosch. No el conec personalment, només pels seus fets, i sí sé que ha enviat operaris de l'IBISEC als centres d'ensenyament públic a retirar unes llaçades per la llengua d'unes mides francament més humils que les d'aquella senyera gegant. Sr. Bosch, és trist i deplorable haver de constatar que el Govern al qual vostè pertany, i la seva pròpia actuació, col·labora a arraconar una llengua, la nostra, prohibida durant tants d'anys, maltractada durant molt més i tan lluny encara d'una situació d'ús normal al carrer i a les institucions. Més trist em resulta imaginar que si hagués estat vostè al capdavant del col·legi, aquest símbol de llengua i culura aquell dia no hi hauria lluït. Per fortuna, no va ser així.
Antoni Peña Barceló. Palma.