Tot i aquestes hores greus en què tothom és a ca seva, alguns especialment preocupats perquè tenim familiars que són de risc, els atacs a la nostra llengua no han cessat, sinó tot el contrari. Supòs que alguns lectors hauran vist que aquests dies, per les xarxes socials i a través d’alguns articles d’opinió, circulen missatges carregats d’odi on es critica, un cop més, l’exigència del català a la sanitat, argüint que ara a alguns ja no ens preocupa tant l’idioma per mor de la pandèmia. I, personalment, trob que s’ha de ser molt miserable per a aprofitar una situació com aquesta per fer campanya en contra de la nostra llengua.

D’entrada, crec que tots aquests que defensen una política panhispànica en què només s’hagi de tenir en compte el castellà ignoren que, segons la constitució espanyola, les llengües cooficials tenen el mateix caràcter que la castellana. En aquest sentit, els ciutadans de les Illes Balears tenim dret de ser atesos en català, de la mateixa manera que els castellanoparlants tenen dret de ser atesos en castellà. I això no és una dèria nostra, sinó que es recull a la Sentència 00015/2020 de 16 de gener de 2020 del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears.

Efectivament, en aquesta sentència no es rebutja l’exigència del català com a requisit, sinó la manera legal de fer-ho. Ho dic perquè els que pretenen ser constitucionalistes haurien de ser-ho sempre, no només quan els convé, tenint en compte, per tant, que «el dret constitucional dels ciutadans de ser atesos en català [...] fan precís que l’Administració de la comunitat autònoma atorgui rellevància jurídica al coneixement de la llengua catalana a l’objecte de l’ingrés i/o la provisió de places en la funció pública de les Illes Balears», d’acord amb la sentència esmentada, que m’he permès la llicència de traduir.

És cert que ara vivim en un estat d’alarma, és a dir, en una situació d’emergència. És per això que ara, més enllà de la llengua dels professionals, el que necessitam són mans, perquè la situació ho requereix. Tot i així, és lògic que una situació d’emergència impliqui accions d’emergència, com, per exemple, que es cridi els especialistes de diferents àrees o, fins i tot, els alumnes de darrer any de medicina i infermeria perquè tots facin un front comú contra la pandèmia, sense tenir en compte si han acabat la formació, si són d’una especialitat diferent o si parlen anglès, xinès o català.

En qualsevol cas, l’estat d’emergència no ha de normalitzar el que és excepcional. Ara mateix, tant és si els metges parlen català o xinès, o si són cirurgians o traumatòlegs, mentre puguem posar remei a les morts i als contagis. Demà, però, quan tot acabi, ja no viurem en una situació excepcional, per tant, sí que serà important reivindicar que els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers tenim dret de ser atesos en la nostra llengua, no perquè ignorem el castellà, sinó perquè és un dret constitucional (i humà) i, perquè, al cap i a la fi, quan algú no es troba bé, almenys no ha de veure’s obligat a sentir-se incòmode.

Algú s’imagina, per exemple, que a un madrileny no l’atenguessis en castellà a Madrid, sinó en anglès o en francès? El problema és el de sempre, ens volen fer creure que la llengua pròpia dels illencs és un problema, quan és tot el contrari, és una eina de cohesió social i d’integració. En el fons, malauradament, és un atac més cap a la nostra llengua i cultura, un atac cap a tots els illencs que volem viure plenament en català.

I no ens enganem, la llengua no fa que venguin menys metges o que se’n vagin els millors, sinó que aquí entren en joc altres factors com, per exemple, el preu de l’habitatge i el sou. Al cap i a la fi, qualsevol persona amb vocació de fer feina de cara al públic, especialment des de l’administració pública, hauria d’entendre i assumir que aprendre català és millorar el servei i, sobretot, respectar els illencs i l’illa que els acull.

Sigui com sigui, la cosa aquí va de drets i de llibertats. I sembla que alguns polítics pretenen atacar els drets dels illencs, almenys de tots els que tenim una llengua i una cultura diferents de la castellana. Per ventura són ells els que tenen el problema, i és que darrere del seu suposat patriotisme tan sols s’hi amaga un nacionalisme espanyol(ista) que no respecta la resta de cultures. Quina llàstima, sens dubte, que haguem d’aguantar aquests atacs a ca nostra, fins i tot en aquests moments tan delicats. És ben hora que els illencs ens adonem que, en el fons, tots aquests que només defensen l’Espanya castellana deixen de banda les altres Espanyes, les que no són en castellà. No els estranyi que, després, alguns se’n cansin. Per tot això, ara més que mai, suma’t a la campanya de la Plataforma per la Llengua i reclama la sanitat en català. No normalitzem el que és excepcional.