Mentre l'establishment local braveja de la situació laboral illenca, creixen les cues –cada cop més sovintejades de treballadors i treballadores pobres- de les entitats socials que fan feina -millor dit, fan caritat- per ajudar a la gent empobrida. Què ens passa? Com és possible que hàgim arribat a aquest baixíssim grau d'integració social del treball remunerat, especialment de les noves ocupacions, i, alhora, no saltin les alarmes socials i polítiques?

Idò, perquè el que ha succeït és que el turboneoliberalisme ha normalitzat un paradigma en el qual l'excessiva desigualtat, i l'empobriment de les "classes mitjanes" ha deixat de considerar-se una falla corregible del sistema, per transformar-se en quelcom consubstancial amb el que sustenta al sistema: competitivitat, productivitat, flexibilitat de les relacions laborals, etc. En definitiva, s'ha normalitzat la lluita de classes que han guanyat els rics!

Per això, gairebé ningú no s'empegueeix de xerrar de rècords d'ocupació, i baixades històriques d'atur, sense posar en relleu el càstig social de l'ultraprecarietat realment existent al nostre mercat laboral. Dit sense embuts: Que el mercat laboral estiuenc (juliol, agost, i setembre) de les Illes Balears s'hagi engrandit, i que la població aturada s'hagi encongit, s'ha d'associar, entre d'altres, als següents indicadors de precarietat:

a) Una taxa de temporalitat del 30,6%, amb una insuportable temporalitat de molt curta durada, car més del 22% (25.514 contractes en termes absoluts) dels contractes registrats en el trimestre de juliol, agost i setembre són d'una durada inferior als 6 dies. b) Un 11,8% (73.500 persones) del total de la població ocupada ho és a temps parcial. Una parcialitat que, no s'oblidi, és molt majoritàriament no desitjada i feminitzada, amb un 5,6% en el cas de l'ocupació masculina, i un 18,7% el cas de la femenina. c) L'existència de 67.222 empresaris/es sense assalariats o treballadors/es independents/es, que incorporen una important proporció de falsos autònoms o autònoms forçats, i, per tant, extraordinàriament precaris. I d) Una dada molt important: En el tercer trimestre d'enguany un total de 221.100 persones assalariades tenien una antiguitat del contracte de menys d'1 any. Val a dir que aquest col·lectiu de gran precarietat per la seva escassa estabilitat laboral, i per esser "nadius" de les relacions laborals de la Reforma Laboral del PP (2012) ha augmentat en un 70% des del 2012, i en el període 2015-2018 (actual legislatura) ho ha fet en un 37%.

Tot plegat ens indica que l'ultraprecarietat, a més de ser un factor clau d'empobriment i d'exclusió social de bona part de la societat, i de generació de punyents desigualtats, ha esdevingut en un recurs de disciplina social. És a dir, l'efecte disciplinari de l'atur massiu a què feia referència K. Marx, ara mateix s'aconsegueix amb l'ultraprecarietat laboral que, alhora, esdevé en precarietat vital. Vet aquí una possible explicació de la "pau social" en l'actual context present d'agreujament de la injustícia social.