El famós metge xinès que alguns posaven com a exemple que per a fer feina a les Illes Balears no feia falta entendre el català, ho té magre per exercir a les Balears (o a qualsevol altre punt de l'Estat espanyol) perquè, primer, haurà d'aprendre castellà.
De moment, els quatre moixos que es manifestaven contra el requisit de català, no han dit ni piu. Per ventura pensen que «les llengües no curen però la castellana, sí».
El desembre de 2020, el govern del PSOE i Unidas Podemos va modificar una norma ja existent perquè es pogués sol·licitar per via telemàtica la ciutadania espanyola. Malgrat la modificació, el decret va mantenir l'obligatorietat d'examinar-se en castellà per obtenir la ciutadania. Concretament, aquest decret continua establint que com a prova de «la integració en la societat espanyola» (un requeriment establert pel Codi Civil) els sol·licitants han de demostrar «el coneixement bàsic de la llengua espanyola mitjançant l'aportació a l'Institut Cervantes dels certificats oficials dels nivells bàsic (A2), intermedi i avançat dels ensenyaments d'espanyol com a llengua estrangera». Així doncs, el coneixement del castellà és considerat com un senyal «d'integració», amb independència de si aquesta llengua és la tradicional del lloc on resideixen els estrangers en qüestió i de si és majoritària entre els seus veïns, segons informa un estudi realitzat per la Plataforma per la Llengua.
Subvencions a dojo pel castellà
També al desembre, l'executiu espanyol va aprovar un altre decret que regula la concessió directa de subvencions a entitats d'integració de la immigració, que establia com a objectiu del procés d'acollida la «enseñanza de español y, en su caso, de otras lenguas oficiales en el lugar donde se esté realizando el itinerario con el fin de procurar la inmersión lingüística». La norma, doncs, condiciona els ajuts econòmics a l'ensenyament del castellà uniformement a tot l'Estat, com si aquesta llengua fos l'autòctona, tradicional i majoritària arreu, mentre que tracta els altres idiomes com a optatius o objecte d'especificacions posteriors per part de les comunitats autònomes.
Aquest model contrasta amb el d'estats que protegeixen legalment la seva diversitat lingüística, com Bèlgica, que permet als sol·licitants de triar la llengua necessària per poder accedir a la ciutadania, o Suïssa, on la llengua obligatòria depèn del territori de residència dels sol·licitants.
"Ets idiomes..." Quin nivell! No seré jo, qui se posi en mans d'un metge ignorant!