Nadal va culminar ahir amb la consecució del premi Príncep d’Astúries dels Esports el seu any més màgic, en el qual ha guanyat per quarta vegada el torneig de Roland Garros, el primer a Wimbledon, la medalla d’or olímpica i s’ha situat com a número 1 del món.
El manacorí es convertí en el segon esportista mallorquí que aconsegueix aquest guardó, el primer individual, després que ho fes Rudy Fernández quan formava part de la selecció de bàsquet que va guanyar el Mundial del Japó.
Han arribat nous aires per al tennis mundial. El mallorquí ha estat l’únic capaç de canviar l’ordre en el circuit, acabar amb la dictadura instaurada fa més de quatre anys enrere per uns dels talents més grans de la història.
Rafel Nadal té molt a veure en l’abdicació de Roger Federer, impossibilitat a prolongar la seva màgia permanent entre les altures de la classificació i enquistat en l’ímpetu de frenar l’advertit creixement del balear. Tanta pressió ha acabat amb el mite. Almenys de moment.
Un dilluns 18 d’agost de 2008 estarà registrat com la coronació del millor esportista espanyol. Un tipus ple d’ambició, de superació, que valida i representa com a ningú els valors anhelats per la condició humana. Aquells que propicien l’èxit.
Ningú com ell. Capaç de trencar els registres, batre rècords i tombar barreres. Intractable en el seu hàbitat natural, però possibilitat també per envair territori aliè.
El primer tennista espanyol a aconseguir l’or olímpic va ser el mateix que va acabar amb la llarga travessia del desert a Wimbledon, d’unir els temps de Manolo Santana amb els seus. D’assolir el cim del món i d’intentar prolongar la seva estada més enllà d’allò obtingut per Juan Carlos Ferrero i Carlos Moyá, els referents estatals més recents.
Després de fer de Roland Garros un feu intractable, amb 28 victòries seguides i quatre copes dels Mosqueters, el tennista de Manacor té davant seu el millor panorama: un encoratjador futur.
Han tingut molt a veure en la trajectòria del balear les directrius del seu oncle i entrenador, Toni Nadal. Un tipus de tarannà tranquil, que pretén traspassar aquest assossec, des de l’ombra, a l’home que ha situat a l’altura dels mites: de Bjorn Borg, d’Ilie Nastase, de Mats Wilander, Jimmy Connors, John McEnroe... il·lustres que van marcar una època i van deixar grans moments per a la història.
Toni, germà del que fou futbolista internacional del Mallorca i del Barcelona Miquel Àngel Nadal, ha aconseguit que Rafel mantingui els peus en terra. Des del primer moment, des que sent un xaval estava exultant després de conquerir el campionat d’Espanya. Llavors, Toni Nadal li va mostrar la relació de vencedors al llarg de la història en el torneig. I li va preguntar quins d’aquests noms recordava. Pocs, molts pocs, havien progressat després.
El primer jugador després de Wilander a guanyar el títol a París l’any del seu debut, el que ha estat capaç de truncar la llegenda en herba de Federer, va assimilar bé els consells del seu tutor i ara acaba de proporcionar un or històric a l’esport espanyol. Un assoliment que alimenta un curs explosiu, amb vuit títols a la seva esquena. Pequín 2008 s’uneix a Roland Garros i Wimbledon; als Màsters Sèries de Montecarlo, Hamburg, el Canadà; als torneigs de Queens, de Barcelona... amb les finals en el Màsters Sèries de Miami i Chennai, que també va poder guanyar.
L’or olímpic suposa el 31è títol del tennista de Manacor. Un nombre que amenaça les grans xifres de les llegendes. Amb vuit derrotes en els 70 partits del curs, aquest esquerrà ha implantat una nova autoritat en el tennis. Ha canviat els temps establerts. Ha imposat els nous aires. Una exhibició que l’ésser humà té a l’abast qualsevol cosa que es proposi.
