Sovint, els mesos d’agost, Miquel Àngel Riera es tancava a Miramar a escriure. Era la seva casa al port de Manacor, on estiuejava. Allà va bastir una de les obres narratives més sòlides de la literatura catalana, un corpus de set novel·les i dos llibres de contes, que juntament amb la intensitat de la seva obra poètica, li varen donar la candidatura al premi Nobel de Literatura, promoguda pel Pen Club el 1987.
Ara, totes aquestes històries han estat aplegades per Edicions del Salobre que arribaren ahir al lector en un llibre que es presenta com un dels més interessants de la temporada de tardor i que recupera i fixa el llegat de l’escriptor manacorí.
No és la primera vegada que El Salobre s’enfronta a una obra magna. El 2004 l’editorial va néixer amb la fixació, precisament, de l’obra poètica completa de Miquel Àngel Riera. Avui és una de les més consolidades a Mallorca, amb una aposta decidida i constant per la qualitat.
Ara ens arriben més de 1.500 pàgines que arrepleguen les novel·les Fuita i martiri de Sant Andreu Milà; Morir quan cal; L’endemà de mai; Panorama amb dona; Els déus inaccesibles, Illa Flaubert i els llibres de narrativa breu La rara anatomia dels centaures i Crònica lasciva d’una decadència. Tot un festival per als sentits que s’acompanyen de la recuperació del conte El espantapájaros, –guanyador del premi convocat pel setmanari manacorí Arriba del 1951- i d’un pròleg del professor Pere Rosselló i Bover.
Precisament, Rosselló explica que "Riera va elaborar la seva narrativa ja molt tard, després de molts d’anys de dedicació quasi exclusiva a la poesia (...). Quan Miquel Àngel Riera arriba a la novel·la ja és un escriptor completament format, amb un gran cabal de lectures i de referents literaris que li donen una seguretat indiscutible".
I entre les joies del pròleg, algunes confessions en entrevistes fins ara inèdites. Així, Miquel Àngel Riera es referia a la seva primera novel·la Fuita i martiri de Sant Andreu Milà dient que "era la primera vegada que escrivia narració, que començava una feina llarga. A mi se’m fa molt costa amunt aquesta immobilitat obligada de quan un escriu, i sabia que aquell llibre que tenia dins el cap, o l’escrivia d’una tirada i aviat o no l’acabaria mai. El vaig redactar, de primera intenció, en vint-i-nou dies: no dormia, no menjava, no sortia, just escrivia".
I d’altres afirmacions com aquesta: "Es donà una anècdota curiosa quan, un temps després d’editar-se el llibre a Barcelona, un escriptor amic meu, membre d’aquell jurat, (el ciutat de Palma del 1978) i que havia declarat desert el premi, em digué que acabava de llegir la meva novel·la i li havia agradat molt".
En definitiva, una obra que ja és al carrer i que marcarà la tardor literària.
