G. CARRIÓ. Palma.
El paratge de l'aranya, publicada l'any 1973, és recuperada per la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins. L'autor, Xesc Barceló, mostrà des de ben jove inquietud per la poesia i el teatre i té publicades un grapat de novel·les. A Barcelona, on viu i treballa, ha pogut desenvolupar una dilatada trajectòria com a guionista per a televisió. Ha estat professor del màster de guió de la Universitat Autònoma de Barcelona i del màster de realització i producció de la Universitat Politècnica de Catalunya. El paratge de l'aranya conta la història d'un mallorquí que retorna a l'Illa passats els anys. El fil de la teranyina, això és el paisatge, la família, els amics, els enemics i els amors, emboliquen de manera inevitable els personatges i la trama.

-Senyor Barceló, heu refusat la idea de fer esmenes a El paratge de l'aranya. Hem d'entendre així que és una novel·la que ha superat el pas del temps?

-No solc tornar a llegir un llibre meu després de publicat; ja no puc fer res per millorar-lo. De jove m'agradaven les novel·les que els autors havien escrit de jove. Potser hi trobava les mateixes vacil·lacions i contradiccions que sentia jo com a escriptor i com a persona. Si el tornàs a llegir, hauria de ser condescendent amb la meva ignorància passada i també m'enduria alguna sorpresa. De fet, quan era a la meitat de l'escriptura de la meva darrera novel·la (encara inèdita) veia que reincidia en uns conflictes que ja havia tractat a El paratge però amb uns personatges que tenien trenta anys més.

-La vostra novel·lística que ha seguit El paratge s'ha dispersat dins el vostre treball de guionista. Enyorau l'exercici de la narrativa sense condicionants externs?

-Fa més de trenta anys que el meu ofici és escriure. Visc de l'escriptura de guions sobre els quals es construeix una obra col·lectiva: un programa o una sèrie dramàtica o una pel·lícula. Una feina que sempre m'ha agradat. Per molt personal que sigui un guió, el resultat ja no ho és. Pel camí ha rebut un munt d'influències que han configurat l'obra final. Viure dins aquest quasi anonimat no em representa cap inconvenient. Però també tenc la necessitat d'escriure altres coses en les quals no hi ha altra intervenció que la meva.

-Atesa la vostra llarga trajectòria com a guionista, com classificau la literatura en forma de serial per a televisió?

-Si hem de fer cas de l'etimologia de la paraula, només serien literatura els textos de creació que tenen com a suport la lletra escrita. Que el guió arribi a ser considerat literatura és una convenció com una altra. No he vist mai cap llibre de text escolar de literatura en el qual es tracti el guió. Tampoc no conec cap persona (que no sigui de la professió o uns cinèfils curiosos) que mostri interès per llegir un guió. Per altra banda, no hi ha referents clars de quins guions tenen prou valor per ser llegits com un text. En el guió no existeixen hits que, per arbitraris que siguin, serveixin de guia de lectura.

-El cas d'Arnau, els dies secrets sembla ser una simbiosi perfecta entre l'escriptor i el guionista...

-Arnau, els dies secrets va ser un encàrrec de Lluís Maria Güell per a una minisèrie per a televisió. El procés per fer una sèrie d'aquestes característiques és molt llarg i has de passar per molts estadis. Hi ha com a mínim dos anys de feina prèvia fins que tens uns personatges i uns conflictes que es desenvolupen en una progressió dramàtica. Després has de decidir com expliques la història que en resulta, el punt de vista i, sobretot, si s'ajusta a la inversió econòmica de la producció. Mentre vivia aquest procés no me'n vaig poder estar de pensar una altra manera d'explicar la mateixa història. D'això en va sortir la idea de la novel·la, que em demanava un altre llenguatge. Els dos reptes van ser igualment interessants i enriquidors.

-Heu escrit teatre i en els anys setanta coneguéreu de prop la censura. Vista des d'ara, en quin sentit pensau que era un al·licient?

-Les dues obres que vaig escriure als anys setanta, El duc Meu-Meu i Entraré de nit, van ser premiades i publicades però la seva representació va ser prohibida. En el cas d'El duc Meu-Meu, tant el director com jo mateix vam haver de filar molt prim per aconseguir el permís sense trair l'obra. Entraré de nit no es va poder estrenar mai ni s'ha estrenat encara. Tots els que vàrem néixer en un món absolut de censures crec que podem valorar millor els beneficis de la llibertat. Així i tot la societat té uns estranys ressorts que l'empenyen a retallar les llibertats; d'una manera més subtil, però retallant-les. El repte és no permetre-ho o transgredir normes.

-La primera obra vostra publicada va ser un poemari. Tornareu a publicar poesia?

-No he deixat mai d'escriure poesia. Fer-ho representa per mi, quant a escriptura, el millor acte d'intimitat, el que no m'imposa res, el més lliure. Que no n'hagi publicat més no es deu a res en especial. Potser només és peresa de cercar una editorial.