L'Enciclopèdia italiana dedicava el seu volum XIV al feixisme. El mateix any era reeditat com a llibre independent amb el títol «La dottrina del fascismo», Milà, 1932, i tres anys després, surt de les impremtes en anglès i és titulat: «Fascism, Doctrine and Institucions», Roma, 1935. La monografia consta de dues parts, una declaració dels principis generals, que sembla redactada per Gentile, i tot un seguit d'observacions menys abstractes sobre la teoria política i social. Efectivament, Mussolini decidí que el feixisme necessitava d'una filosofia i confià aquesta tasca a Giovanni Gentile que, com Benedetto Croce, s'havia identificat durant llarg temps com una escola italiana de la filosofia hegeliana. Gentile disposava d'una teoria hegeliana de l'Estat i com que el dictador l'apressava per a presentar els textos, la va fer servir. Recordem que Georg Wilhelm Friedrich (Stuttgard, 1770-Berlín, 1831), filòsof alemany, posava dins el mateix globus l'ésser i el pensament en un principi únic, el concepte, i va descriure el desenvolupament d'aquest principi mitjançant la dialèctica, de la qual no només va fer un mètode racional de pensament, sinó, sobretot, la vida mateixa del concepte i de la seva història. Quelcom d'aquests idearis passava a la doctrina del «Ducce» i així, Gentile escrivia:

«El feixisme, ara i sempre, creu en la santedat i l'heroisme; és a dir, en accions no influïdes per motius econòmics, directes o indirectes. I si negam la concepció econòmica de la història, segons la qual teoria els homes no són més que titelles, moguts per les ones de la sort mentre que les veritables forces dominants són totalment fora del seu control, es desprèn que l'existència d'una lluita de classes invariable i permanent també resta refutada -la progènie natural de la concepció econòmica de la història. I, sobretot, el feixisme nega que la lluita de classes pugui ser la força predominant en la transformació de la societat... El feixisme nega la concepció materialista de la felicitat com a possibilitat i la relega als seus inventors, els economistes de la primera meitat del segle XIX; és a dir, el feixisme nega la validesa de la fórmula benestar-felicitat que reduiria l'home al nivell dels animals, amb una sola preocupació, estar grassos i ben alimentats, i degradaria la humanitat a una existència purament física...».

La majoria dels camins duen el feixista vers l'elitisme, la confiança cega en el líder i no es deixen commoure per consideracions intel·lectuals o científiques que han estat la base de les democràcies occidentals. Volen fer monjos-soldats, és a dir, persones que sien capaces de dur el sacrifici per l'Estat al grau màxim...

«Una visió del món que, en rebutjar la idea democràtica de les masses, vol entregar el món als millors, ha d'obeir lògicament el mateix principi aristocràtic dins d'aquest poble i garantir el comandament i la major influència als millors cervells...».