Una cadena de televisió em demanava l'altre dia de parlar una miqueta sobre els ventalls i les flors en funció d'un llenguatge secret i galant que nasqué a l'Europa del Rococó francès i tingué la seva màxima expressivitat en el Romanticisme tardà dels 1880-1900. Abans d'això, a l'època renaixentista i barroca, els ventalls tenien forma de bandereta rígida i eren sostinguts pel seu pal. Així ho veim en diverses pintures. Però el ventall, ventall, aquell que està fet de varetes i randes per a poder plegar-se i desplegar-se és just un altre tema. El puc observar en el número 23 de la revista «Pluma y Lápiz», destacable per les seves portades coloristes. Dues dames, en un cotxe de cavalls, mig cobertes amb un mantó de Manila, porten ventalls i flors al cap i al pit. Van a la tauromàquia. Abundaven els ventalls, amb varetes d'ivori o nacre, que duien escrits uns versos de l'enamorat. D'altres eren autèntiques obres d'art, puix que algun pintor els havia decorat expressament. En general es tractava de ventalls grossos que permetien el joc en clau de la comunicació. Aquestes claus eren diverses i no sempre coincidents d'una societat a l'altra. Això ho sabia encara la meva àvia. Segons el ventall cobrís el cor, es desplegàs cap al davant, tapàs mig rostre, tocàs la punta del nas o plegat, apuntàs el paviment, tenia connotacions o senyals de galanteig i cortesia: Dedicació, disposició, interès, dubte o negació, entre d'altres gestos. Aquestes mogudes de ventall, acompanyades de flors simbòliques: la rosa, amor; el clavell, alegria o el gessamí, tristesa, devien acabar de confondre qualsevol pretendent. Aleshores, tot el que podia fer la dama era deixar caure el mocador i si el jovencell secretament apassionat el recollia, la cosa estava feta. Ell tornava el fràgil objecte a la seva propiètaria i aquesta, agraïda, li regalava un somriure i li dirigia la paraula.
És clar que en tot això mai no hi podia haver gaire més que un altre llenguatge secret, que era el de les mirades. Els mots estaven sempre vigilats per una dona o serventa de més edat que l'al·lota casadora, la «carabina», veritable antítesi de l'alcavota d'altres àmbits. Llavors, el llenguatge imprès de l'època ho diu tot.
Així, a l'esmentada revista, llegim:
«Florus estimava Flora amb deliri. Bella nina, ben cert, era aquella al·lota. Però vell i lleig l'amador. Flora mirava amb bons ulls Pepito, jove candorós i alhora veterinari. Aquest, però, bevia els vents per Margarida. I Margarida sospirava per Pérez, un cuiner de fama. Oh! La fortuna! Si la vas a cercar no la trobaràs, però si et cau a sobre recobraràs l'equilibri emocional. Això val per a dir que Margarida tirava flors a Pérez i veient que ell no en feia cas, tingué una idea boja: dugué milers de flors a la seva cambra, mirà el retrat de l'home dels seus somnis, tancà la porta, es tapà el nas i la boca i morí. En saber Flora la trista nova va a casa de la morta, veu la fotografia del cuiner, s'encén l'amor en el seu cor a la vista de tal imatge i Pepito és totalment oblidat. Però Pepito, en saber que Margarida és morta i Flora no va d'ell, sent com una punyalada primer, i indignació, després. Llavors, Florus, colèric, se'n va a cercar Pepito i el travessa de part a part.
Càstig dur i exemplar. Vola la vida del jove.
I Pérez, ah!, Pérez plora, compra roba de dol, se la posa... i acaba la novel·la...».
Lliçoneta: ningú no té mai el que vol.
